Vic és una ciutat literària perquè en conjunt formalitza un concepte i la literatura recull la seva essència en una imatge determinada. Normalment hi ha d’haver una obra significativa que la sintetitzi, com és el cas del Dublín de l’Ulisses de Joyce, la Berlín de Döblin (Berlin Alexanderplaltz), la Trieste de Magris (Microcosmos), la Nova York de J.Dos Passos o de La foguera de les vanitats  de Tom Wolfe, que en el nostre cas, salvant les distàncies, seria la Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor. Les ciutats literàries també solen anar associades a l’esplendor dels seus carrers i edificacions, causat per les estructures culturals del poder, com passaria a les capitals dels imperis i al lluïment de les jerarquies que motiven les recreacions literàries. Per exemple: la Roma dels Cèsars, la Còrdova dels Califes, la Viena dels Habsburg, el París borbònic, el Londres victorià, i moltes d’altres. Certament Vic respondria al llunyà poder eclesiàstic i cultural del Bisbat i de les institucions que se’n deriven, que ha propiciat l’indubtable concepte de ciutat levítica que la defineix i que els escriptors han recollit, ja sigui els vinculats a l’església i al Seminari o els que no hi tenen res a veure. Per això la ruta literària conté punts d’interès com el Temple Romà (en el trànsit de l’Ausa romana cap al poder comtal), l’Arxiu i Biblioteca Episcopal, i moltes esglésies com la Catedral, Sant Miquel, Sant Felip, la Pietat, o les Sagramentàries. I també  en són mostra les referències a mites populars com el de l’Estudiant de Vic en indrets com el Seminari Vell, el Seminari Nou, o  la plaça de l’Estudiant; o en Bac de Roda, semblantment amb textos del romancer i de la literatura culta. Per altra banda visions literàries de barris d’oficis (les Adoberies), de la universitat dels nostres dies i zones d’esbarjo (Parc dels Estudis, Prat de la Riera, El Cantarell). I, com no pot ser d’altra manera, l’harmonia arquitectònica i el colorisme del mercat, o les festes i esdeveniments històrics, de la plaça del Mercadal, que han recollit fins a 16 autors des del segle XIX fins l’actualitat.

        Es tracta d’una guia que pretén incloure tant els autors que en parlen des del pintoresquisme dels llocs, com des de l’experiència humanística i intel.lectual. És així que s’inclouen tant els autors de la tradició del XIX, amb Verdaguer al capdavant, com els del segle XX (amb  Mª Dolors Orriols, Eduard Junyent,, Mª A. Anglada, Joan Sunyol, Josep Pla, Pere Ramírez-Molas, J.Mª de Sagarra, Adrià Gual, Miquel Salarich. Però també els de la més estricta contemporaneïtat (S. Serrallonga, E. Teixidor, Pilar Cabot, Lluís Solà, Víctor Sunyol, Jacint Sala, Fr. Codina, Jordi Lara, Najat El Hacmi, Gerard Guix, L. Karrouch, etc).