Enguany, tenint en compte l’efemèride que celebrem (125 anys de la descoberta del Temple Romà de Vic), hem cregut oportú reconèixer la tasca desenvolupada per dues persones lligades a un aspecte de la cultura íntimament relacionat amb aquest edifici emblemàtic: l’arqueologia. En els darrers 25 o 30 anys, la recerca arqueològica ha experimentat un impuls sense precedents en el nostre país, adoptant metodologies científiques renovades i potenciant la difusió de les noves descobertes a la resta de la societat. En l’àmbit de la comarca d’Osona, probablement les persones que representen d’una manera més clara aquesta tasca, encara que des d’especialitzacions i àmbits d’actuació diferents, són la Dra. Imma Ollich i el Dr. Miquel Molist. Tant la tasca desenvolupada pel Dr. Miquel Molist Montaña, centrada en la prehistòria i més concretament en el període neolític, com les recerques dirigides per la Dra. Imma Ollich Castanyer, centrades en l’Edat Mitjana, són exponents màxims d’aquesta arqueologia basada en el rigor metodològic i la difusió dels avenços a la societat i ambdós en certa manera personifiquen la síntesi entre la dimensió global i la dimensió local de l’arqueologia..
Pel que fa al Dr. Miquel Molist i Muntaña, és àmpliament coneguda la gran projecció nacional i internacional de les recerques del Dr. Molist al Pròxim Orient i en concret a la vall de l’Eufrates, que han permès aprofundir una mica més en un dels processos més fonamentals en la història de l’home, l’adopció de l’agricultura, i la relació home-medi en un moment tan inicial. El fet que les seves aportacions s’hagin centrat en aquest àmbit de recerca tan llunyà l’ha convertit potser en l’arqueòleg osonenc amb més projecció internacional, però per contra aquest mateix aspecte ha fet que potser no hagi esdevingut tan conegut pel públic general osonenc, fins i tot a pesar d’haver exercit càrrecs rellevants com el de director del Museu d’Arqueologia de Catalunya. En qualsevol cas, totes les persones mínimament interessades tenen ben present la seva important contribució, en els primers anys de la seva carrera, al coneixement de la prehistòria de la nostra comarca gràcies, entre d’altres coses, a les excavacions i la recerca sobre els megàlits de Tavertet o Savassona i el ben significatiu jaciment de l’Institut de Manlleu, sense oblidar la seva tasca en la revista pionera Cota Zero, de la qual tant el Dr. Molist, actual cap de redacció, com la Dra. Ollich són membres fundadors.
D’altra banda, si hi ha un jaciment que destaca en el conjunt de l’arqueologia actual a Osona és l’Esquerda, a les Masies de Roda. Les excavacions dirigides per la Dra. Imma Ollich i Catanyer des de 1977 en aquest poblat, conegut especialment pel seu sector medieval però que comprèn també un no menys interessant sector ibèric, són un referent per a la majoria dels osonencs. No només molts dels osonencs coneixem directament el jaciment per haver-li visitat amb l’escola, els amics, o amb alguna entitat, sinó que també ha estat la “cantera” el planter de molts dels actuals arqueòlegs osonencs que en l’actualitat es dediquen professionalment a aquesta activitat arreu de Catalunya. La gran tasca divulgativa duta a terme des de la Fundació i el Museu de l’Esquerda sempre ha estat acompanyada per l’alt perfil científic dels projectes de recerca dirigits per Imma Ollich, que des de ben aviat van reunir especialistes de diverses disciplines en benefici de la interpretació de les restes que anaven apareixent, i que van esdevenir pioners en la incorporació de l’arqueologia experimental com a eina per a la verificació i ampliació del coneixement dels cicles agrícoles i l’emmagatzematge en l’època medieval.
Així doncs, per les reves respectives trajectòries, diferents però complementàries, ha semblat al Consell d’Estudis que tant el Dr. Molist, com la Dra. Ollich són mereixedors de què el Patronat els dediqui un reconeixement públic i, en conseqüència, proposem a la Junta Rectora que els concedeixi la distinció de Membres de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs.
En la primera edició de la distinció que atorga el Patronat d’Estudis Osonencs es varen distingir dues persones de l’àmbit de les humanitats i en concret de l’arqueologia. Per a aquesta segona edició el Consell d’Estudis opta per proposar com a membres de mèrit a dues persones de l’àmbit de les ciències, aprofitant també la coincidència que és aquest l’àmbit temàtic de la convocatòria del Premi Plana de Vic que s’ha de lliurar en la festa anual.
Tot i que mai no és fàcil determinar els graus de mèrit, sobretot en àmbits heterogenis, finalment el Consell d’estudis ha optat per proposar dues persones d’àmbits científics molt diferents, que han desenvolupat la seva tasca també en àmbits geogràfics diferents, que formen part de generacions diferents, però ambdós amb carreres de molt reconegut mèrit científic i amb un consolidat reconeixement a nivell nacional i internacional.
El primer és el físic i astrònom tonenc, Dr. Pere Planesas i Bigas. El segon, l’eminent cardiòleg vigatà, Dr. Antoni Bayés i de Luna.
Pere Planesas i Bigas va néixer a Tona el 1957. Llicenciat (1979) i doctor (1987) en ciències físiques per la Universitat de Barcelona. Va començar la seva carrera com a astrònom en el Departament d’Astronomia de la mateixa universitat. El 1981 s’integrà a l’equip de recerca de l’Observatorio Astronómico Nacional de Yebes. El 1988 es va traslladar als Estats Units per ampliar estudis. En aquest país va participar en la recerca duta a terme per l’equip científic de l’Owens Valley Radio Observatory adscrit al California Institute of Technology. Durant aquesta estada es va especialitzar en l’estudi de les tècniques de l’interferometria d’ona mil·limètrica i de la composició molecular dels gasos de les galàxies externes. El 1990 es va reincorporar a l’equip de l’Observatorio Astronómico Nacional, institució en la que ha desenvolupat bona part de la seva vida professional. En aquest observatori ha participat en les campanyes d’observació amb els radiotelescopis d’ona mil·limètrica IRAM, ha estat responsable d’engegar l’operatori de nous instruments i nous programes de recerca científica i innovació tecnològica, i ha estat al capdavant dels treballs de la reproducció del telescopi construït per W. Herschel. També ha ostentat diversos càrrecs de gestió científica, destacant el seu nomenament el 2002 com a cap del Servei d’Efemèrides i Hora del mateix observatori, esdevenint el responsable de l’Anuario Astronómico que edita aquesta institució.. Des de l’any 1998 participa en el projecte de l’instrument HIFI de l’Observatori Espacial Herschel, del qual ha esdevingut investigador principal de la part espanyola. Des de l’any 2002 és avaluador de l’Agencia Nacional de Evaluación Científica i des del 2006 és membre de la Comisión Nacional de Astronomía. Des del març del 2008 forma part de l’equip de científics que treballen en el projecte de l’observatori ALMA a Xile. La seva recerca actual se centra en l’estudi de les radiacions lumíniques procedents dels astres per contribuir a la comprensió dels fenòmens que succeeixen a distàncies galàctiques. Ha impartit nombrosos cursos de doctorat en diverses universitats espanyoles. També ha participat en la formació del personal científic de diversos observatoris astronòmics i en programes de formació permanent del professorat de segon ensenyament. És autor de prop d’un centenar d’articles publicats en revistes especialitzades d’àmbit espanyol i internacional. És també autor de diversos llibres que tracten aspectes relacionats amb la radioastronomia i la composició molecular de les galàxies. És membre de la Unió Astronòmica Internacional i de la Societat Astronòmica Europea. Des de 1993 és soci d’honor de l’Agrupació Astronòmica d’Osona.
El Professor Antoni J. Bayés de Luna Va néixer a Vic l'any 1936. Es va especialitzar com a cardiòleg a l'Escola de Cardiologia de la Universidat de Barcelona, i a l'Institute of Cardiology and Hammersmith Hospital de Londres. Des de 1971 va ser Professor Associat de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Cap de la Unitat d'Electrocardiografia i Arrítmies de l'Hospital de Sant Pau. És Catedràtic de Cardiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1990 i ha estat Director del Departament de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca de l'Hospital de Sant Pau, de 1992 a 1998. Va ser el primer President de la Societat Catalana de Cardiologia (1973-1974); President de la Societat Espanyola de Cardiologia (1983-1984); President de l'Associació Catalana d'Ajuda a la Cardiologia -ACARD- (1985 -1986); i Vicepresident de la Fundació Hispana de Cardiologia (1985 -1986). Va ser President de l'International Society and Federation of Cardiology (1997-1998). Ha estat molt involucrat en activitats de l'European Society of Cardiology (ESC) com a membre de: Working Group sobre Arrítmies (1986-1993); Comitè Executiu Científic (1986-1992); Comitè de Nominació de la Junta de l'ESC (1985-1991); Comitè Executiu de l'European Board Specialists Cardiology, en representació de l'ESC, i de l'Editorial Board del European Video Journal i European Heart Journal de l'ESC. Va ser President del XIV Congrés Europeu de Cardiologia (1992). Ha rebut diferents premis i honors, entre els quals destaquen "Metge Català de l'any" el 1991 (Fundació Promedic), i "Metge de l'any" d'Espanya el 1991 (Edimsa) i 1994 (El Metge); i Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lisboa, el 1997. El 1998 li va ser concedit el Premi de la Fundació Uriach "Ciències de la Salut". El 2003 li ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el Premi "Rei Jaume I" a la Medicina Clínica. Ha estat nomenat Membre Honorari Corresponent de més de 20 Societats de Cardiologia. La seva producció científica dedicada especialment a electrocardiografia, arrítmies, mort sobtada, tecnologia d'Holter, estratificació de risc i isquèmia silent, és molt extensa. És autor de més de 170 articles originals, molts dels quals han estat publicats en prestigioses revistes com The Lancet, Circulation, American Journal of Cardiology, American Heart Journal, European Heart Journal, Journal of Electrocardiology, Archives de Maladies du Coeur, Revista Espanyola de Cardiologia, Revista Institut de CardiologÍa de Mèxico, etc. Destaquen per la seva originalitat i importància els dedicats a electrocardiografia i arrítmies (incloses la descripció d'una nova síndrome), cardiopatia isquèmica, tecnologia d'Holter i malalties del pericardi. És autor també de cinc llibres publicats originalment en anglès o espanyol. El seu llibre d'Electrocardiografia clínica, publicat primer en català i espanyol, ha estat traduït després al francès, anglès, rus, polonès i turc. Ha estat director de 15 llibres i publicat més de 200 capítols en altres llibres o monografias.
Molt vinculat des de sempre a la vila de Tona (Osona), on de petit hi passava els estius, al balneari Ullastres, propietat de la família Bayés, el 2011 fou, conjuntament amb la seva germana, la destacada il·lustradora Pilarín Bayés, nomenat fill adoptiu de Tona.
Lluis Solà i Sala va néixer a Vic el 1940. És poeta, dramaturg, traductor i una persona que ha participat i participa en múltiples activitats culturals. Destacà pel seu entusiasme i activitat en l’ensenyament de la llengua i va introduir durant els anys setanta, encara en època franquista, l’assignatura de llengua catalana a les escoles d’Osona. Va ser el primer regidor i tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Vic després del franquisme i va crear el primer servei de català. Va ser fundador del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) a Osona i una persona molt activa de l’Assemblea de Catalunya.
Col·laborà a la darrera època de la revista Inquietud (1964-1967). Des del 1977 dirigeix la revista de poesia Reduccions de la qual és fundador.
És autor i director de teatre. Va ser fundador del grup de teatre La Gàbia l’any 1961 i hi va participar activament fins al 1981. Director del Centre Dramàtic d’Osona (1986-97); el 1991 va fer de professor de dicció de l’Institut del Teatre de Barcelona fins a la seva jubilació el 2005. Ha publicat textos de teoria sobre la renovació teatral. Entre les seves obres estrenades cal esmentar Aproximació al grau zero, Progressió, Detall de cossos a la sorra. Com a director de teatre ha portat a l'escena obres de Brossa, Strinberg, Èsquil, Yusaki Zeami, etc, i nombrosos espectacles de poesia, sobre Verdaguer, J.V. Foix, Riba, Vinyoli, Bauçà, etc. Ha estat fundador i director del Centre d'Osona de l'Institut del Teatre i fundador i director del Centre Dramàtic d'Osona.
Com a traductor, cal esmentar El castell de Kafka, Grec busca grega de Dürrenmatt; La cavalcada sobre el llac de Constança de Peter Handke, Fi de partida de Beckett. També ha traduït l’obra de diversos poetes, Pessoa, Enzensberger, Rilke, Rimbaud, Ungaretti, Williams Carlos Williams, Pound. Ha publicat estudis i articles sobre Kafka, Beckett, Verdaguer, Joan Alcover, Maragall, Vinyoli, Espriu, Bauçà i Martí i Pol.
La seva activitat poètica s'inicià de molt jove i es concretà per primer cop en el llibre Finisterre. Ha publicat textos a diverses revistes i els llibres de poesia Laves, escumes (975), L'herba dels ulls (1993) i De veu en veu, obra poètica I (2001) i L'arbre constant, obra poètica II (1903). Ha estat guardonat amb el premi Quima Jaume de poesia (2001) i amb el Premi Nacional de la Crítica (2002). Ha estat traduït a diverses llengües.
La seva poesia és una harmonització d’una sèrie de factors: un intens amor a la llengua, una exigència de precisió formal, una profunda preocupació per la vida moral, una exaltada resposta sensitiva davant la realitat física i una recerca constant de llibertat i felicitat.
Josep Vernis i Burés va néixer a Vic el 1940. Autor prolífic i multidisciplinari, Josep Vernis ha destacat per la seva pintura, però també ha reeixit en els terrenys del gravat, l’escultura i l’escenografia. La seva obra ha mantingut sempre un compromís estètic amb la contemporaneïtat i ha estat fidel i coherent amb l’evolució social del seu entorn. Convençut de que l’art és risc, no s’ha acomodat mai i s’ha mostrat immune tant a influències com a tendències artístiques. Les perversions de la moda i les imposicions del poder, polític o econòmic, han estat elements que només l’han afectat de manera molt tangencial i no han variat gens el continuum de la seva producció. L’autor manifesta la voluntat de no tenir cap hipoteca estètica, i això, que podria ser una utopia, és una autèntica declaració de principis, uns principis pels quals ha regit la seva obra.
Els diferents àmbits de la creació i de la cultura no li han resultat estranys, ans al contrari, ha participat en molts d’ells amb el mateix entusiasme i convicció que ha dipositat en la pràctica artística. El teatre, la música o la literatura han trobat sempre la seva col·laboració, tant des de la seva presència com a aficionat com des de la seva aportació professional. També cal destacar la seva labor en el camp de la pedagogia, que ha exercit en diverses institucions, sempre en l’ensenyament de matèries artístiques; la darrera ha estat la Universitat de Vic, entitat a la qual, com a exemple de la seva voluntat de compromís, va estar vinculat des dels inicis fundacionals.
La dilatada trajectòria artística de Vernis es construeix a partir d’una llarga rècula de contraposicions terminològiques com racionalitat i irracionalitat, ordre i caos, color i forma, extraversió i interiorització i, en últim terme, figuració i abstracció, que conviuen en perfecta harmonia a les obres fins a convertir-se en el magma essencial d’un llenguatge propi. La relació entre aquests contraris crea una tensió, fonamental en els seus treballs, que l’artista disposa de manera calculada, convertint-la en potència creativa. La línia, la figura i el color, components inherents al treball pictòric des dels inicis, es combinen amb el degoteig, la grafia i els regalims de pintura per dotar els seus treballs d’un intens batec interior que tradueix el delit vital de l’autor en afrontar cada obra. Amb matisos, podríem parlar d’una manera semblant dels seus treballs escultòrics, a cadascuna de les peces tridimensionals ha deixat l’empremta de la seva experiència personal en el terreny conceptual i ho ha fet amb un llenguatge personal i coherent.
De Josep Vernis podem veure a Vic els murals de la Sala de Plens del Consell Comarcal d’Osona i el de la Sala Marià Vila d’Abadal, tots dos a l’edifici del Sucre, els murals de la Sala Verdaguer del Casino de Vic, i l’escultura pública “Ícar” al costat de la rotonda entre l’avinguda dels Països Catalans i el carrer Dr. Junyent.
H Associació per a les Arts Contemporànies i l’Ajuntament de Vic li van dedicar una exposició retrospectiva entre el febrer i l’abril del 2001 a Vic, i pel maig-juny la mateixa exposició es va poder veure a Barcelona, a Lleida i a Girona.
En les edicions precedents de la distinció de Membres de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs la Junta, a proposta del Consell d’estudis tal com estableix el reglament de la concessió d’aquesta distinció, va aprovar atorgar-la a dues persones de l’àmbit de l’arqueologia (Imma Ollich i Miquel Molist), de l’àmbit de les ciències (el Doctor Antoni Bayés i l’astrònom Pere Planesas), i de l’àmbit de la creació (el literat Lluís Solà i l’artista plàstic Josep Vernis). Ara, per a l’edició de l’any 2010, el Consell d’estudis proposa a la junta la concessió de la distinció a dues persones que més que vinculades per l’àmbit en què treballen estan vinculades per una altra circumstància potser singular i és el fet que malgrat els seus molt rellevants i reconeguts mèrits es tracta de persones relativament joves i de les quals es pot esperar encara un gran recorregut. Si és de justicia reconèixer els mèrits de persones que, tot i que moltes segueixen en actiu, tenen ja un gran recorregut a les seves espatlles ens ha semblat adient parar esment també a persones que malgrat la seva joventut aconsegueixen destacar de manera reconeguda, consolidada i rellevant en els àmbits de la ciència i de la cultura. Com a exemples paradigmàtic d’aquest perfil el Consell d’Estudis proposa concedir la distinció al contratenor i compositor Jordi Domènech i Subiranas, i al metge i investigador Miquel Vila Bover.
Amb la concessió d’aquesta distinció, des del Patronat es vol tant reconèixer el mèrit de la tasca ja portada a terme pels dos personatges i també encoratjar-los en la recerca de noves fites i nous objectius que contribueixin en l’enriquiment de la ciència i la cultura del nostre pais.
Jordi Domènech i Subiranas Nascut a Manlleu (Barcelona), estudia piano a l’Escola de Música de Vic, a l’Estudi Àngel Soler i al Conservatori Superior de Música de Barcelona i cant a la Royal Academy of Music i a la Guildhall School of Music and Drama. Ha actuat amb les principals orquestres de Catalunya i Espanya, amb els grups Orphenica Lyra, Europa Galante, NeoBarock, La Colombina, Early Opera Company, London Baroque i Al Ayre Español i als principals festivals europeus (Glyndebourne, Innsbruck, Utrecht, Granada, Conca, Perelada, Viena, Moscou, Montpellier i Amsterdam entre d’altres).
Ha participat en l’estrena de "Passione secondo Matteo" d’Adriano Guarnieri i de l’òpera "Tat’jana" de Corghi, pel Teatro alla Scala de Milà i de "L’adéu de Lucrècia Borgia" de Carles Santos.
Debuta a Catalunya amb un rol operÃstic amb "Orfeo ed Eurídice" de Gluck per als Amics de l’Òpera de Sabadell i al Gran Teatre del Liceu l’any 2001 amb "Giulio Cesare in Egitto" de Handel. Ha cantat, a més, al Gran Teatre de Bordeus, al Staadsoper d'Hamburg, la Cité de la Musique de Paris, el Teatro Massimo de Palerm, la Kontzerhaus de Viena, la Maestranza, l'Auditorio Nacional de Madrid, el Palau de la mÚsica de Valencia. Ha cantat "Amadigi", "Rodelinda", "Agrippina", "La resurrezione" i "Messiah" de Haendel, "Colpa, Pentimento e Grazia" i "Carlo, re d'Allemagna" d'Scarlatti, "La Didone" de Cavalli, "L'incoronazione di Poppea" i "L'Orfeo" de Monteverdi, "Boris Godunov" de Mussorgky, "Dido i Enees" de Purcell, "Bajazet", "Tito Manlio" i "Ercole sul Termodonte" de Vivaldi, "Passió segons sant Mateu", "Passió segons Sant Joan", "Missa en si", "Oratori de Nadal" i "Magnificat" de Bach.Ha rebut premis de piano, composició i cant (Premi al millor contratenor del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas 1997).
Miquel Vila i Bover Neix a Vic (Barcelona) el 1969. El 1993 es llicencia en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona i es trasllada al grup de recerca del Prof. Yves Agid a l’Hospital de la Salpêtrière de Paris (França) per realitzar un Doctorat en Neurociències de la Universitat de Paris 6 (Pierre et Marie Curie), becat per la Fundació La Caixa i el Ministeri Francès d’Educació i Ciència. L’any 1998 es trasllada als Estats Units per realitzar una estada post-doctoral al Departament de Neurologia de la Universitat de Columbia de Nova York, becat per la Human Frontier Science Program Organization. L’any 2001 és nomenat Professor Titular de Neurologia de la Universitat de Columbia de Nova York, on comença a desenvolupar les seves pròpies línies de recerca amb finançament del Ministeri de Sanitat i Ministeri de Defensa nord-americans (National Institutes of Health i US Department of Defense). El 2005 obté la residència permanent dels Estats Units però decideix traslladar-se a Barcelona com a Professor d’Investigació d’ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avancats) per desenvolupar i dirigir un nou grup de recerca en malalties neurodegeneratives a l’Institut de Recerca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (www.vilalab.org), finançat principalment pel programa Marie Curie Excellence Grant de la Comissió Europea. A més de la seva plaça a ICREA, segueix gaudint d’una plaça de Professor Adjunt de Neurologia a la Universitat de Columbia de Nova York, així com d’una plaça de Professor Associat al Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més, és Investigador Principal del Centro de Investigación Biomédica en Red en Enfermedades Neurodegenerativas (CIBERNED) de l’Instituto de Salud Carlos III. Els seus treballs estan centrats en l’estudi dels mecanismes moleculars de mort neuronal en malalties neurodegeneratives amb l’objectiu de desenvolupar noves estratègies terapèutiques per combatre aquest tipus de malalties, actualment incurables.
En les edicions precedents de la distinció de Membres de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs la Junta, a proposta del Consell d’estudis tal com estableix el reglament de la concessió d’aquesta distinció, va aprovar atorgar-la a dues persones de l’àmbit de l’arqueologia (Imma Ollich i Miquel Molist), de l’àmbit de les ciències (el doctor Antoni Bayés i l’astrònom Pere Planesas), de l’àmbit de la creació (el literat Lluís Solà i l’artista plàstic Josep Vernis) i l’any passat es van distingir dues persones de diferents àmbits però que tenien en comú el fet de tenir ja una trajectòria consolidada malgrat la seva joventut (el contratenor i compositor Jordi Domènech i Subiranas, i el metge i investigador Miquel Vila Bover).
Ara, per a l’edició de l’any 2011, el Consell d’estudis proposa a la junta la concessió de la distinció a dues entitats osonenques rellevants, que contribueixen al foment dels valors cívics a través de les seves activitats, vinculades a la preservació i difusió del patrimoni cultural en els àmbits com són el patrimoni natural i el patrimoni cultural immaterial. Com a exemples paradigmàtics d’aquests perfils, el Consell d’Estudis proposa concedir la distinció a la Unió Excursionista de Vic i a la Festa del Pi de Centelles, organitzada actualment per l’Associació de Galejadors de Santa Coloma de Centelles. Les dues entitats contribueixen, amb la seva actuació, al foment dels valors cívics.
Amb la concessió d’aquesta distinció es vol tant reconèixer el mèrit de la tasca ja portada a terme com també encoratjar les dues associacions a la difusió i conservació de la singularitat del patrimoni cultural osonenc.
Unió Excursionista de Vic
Creada el 1931, tot i que el seu origen es remunta al 1911. És una associació que ha participat activament en diversos esdeveniments socials i que ha fomentat la pràctica esportiva vinculada a l’arqueologia, l’art, la geografia, la fotografia o el folklore.
L’excursionisme no el podem considerar emmarcat simplement dins l’àmbit de la història de l’esport, sinó que és un fenomen que ultrapassa la pràctica esportiva i ha ajudat a configurar la Catalunya contemporània participant activament en molts esdeveniments socials rellevants. En el món excursionista vigatà, seguint la mateixa tònica de la resta del país, el fet esportiu, per cert gens menyspreable als últims anys, ha estat sols una de les seves múltiples vessants. Les seves accions han tingut transcendència en àmbits tan diversos com l’arqueologia, l’art o la geografia. Alguns dels impulsors de l’excursionisme vigatà, com Josep Serra i Campdelacreu, tingueren un gran paper en la recuperació i restauració del Temple Romà.
Els precursors de l’excursionisme a Vic foren Martí Genís i Aguilar, Josep Gudiol, Lluís B. Nadal, Jaume Collell, Francesc Masferrer, Lluís Coll, Miquel Pagès, Ramon D’Abadal, Antoni Bosch,...que a finals del XIX estaven vinculats al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) com a delegats a la nostra comarca. Ells varen ser la primera fornada que permeté el naixement del Centre Excursionista de Vic (CEV) el 1911 i alguns anys més tard (el 1929) el de l’Agrupació Excursionista de Vic que fou el bressol de la Unió Excursionista de Vic (UEV) (1931) considerada hereva del fet excursionista a la nostra ciutat.
Seria molt llarg d’anomenar les activitats que s’han portat a terme durant els més de cent anys de l’existència de l’excursionisme a Vic, però esmentant-ne només algunes ja donen idea del dinamisme d’aquestes associacions: recuperació del patrimoni (Savassona, Temple Romà), organització de caminades i senders, expedicions des de l’Aneto a l’Everest, competicions d’esquí i escalada, homenatges a Verdaguer i la Flama del Canigó, festes de l’arbre, aplecs i esperanto, atletisme, espeleo i orientació, folklore, butlletí i fotografia. Tot plegat dóna un ventall ben ample d’aspectes de la cultura popular que han interessant als excursionistes..
Moltes han estat les persones anònimes que d’una manera o altra han contribuït a fer possible que el món excursionista associatiu vigatà hagi estat un referent tant per la ciutat com per la resta de Catalunya. En recordança a tots ells esmentarem sols els presidents de les diverses juntes de manera cronològica. Mossèn Gudiol, i el notari Sans lideraren el CEV, mentre que els presidents de la UEV foren Francesc Pantebre, Melitó Casals, Miquel Ylla, Pere Freixa, Joan Serra, Ramon Bover, Bentura Roca, Martí Cassany, Oriol Sunyol, Xevi Vila, Toni Anguera, Josep Verdaguer, Àngel Serra, Josep Ramon Soldevila, Albert Baucells, Eduard Comerma i l’actual, el senyor Josep Bisquert.
La Festa del Pi de Centelles
El Decret del Patrimoni Festiu de Catalunya aprovat per la Generalitat de Catalunya l’any 2006 estableix tres tipus de festa, essent la de màxima categoria la Festa patrimonial d’interès nacional. Només n’hi ha 15 de reconegudes a tot Catalunya, entre elles la Festa del Pi de Centelles, declarada Festa patrimonial d’interès nacional segons l’acord del Govern 102/2010 de 25 de maig publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 8 de juny de 2010. Aquesta festa, probablement d’origen precristià i vinculada al solstici d’hivern, està documentada per primera vegada el 1753 i és la Festa patrimonial d’interès nacional més antiga d’Osona i una de les més antigues de Catalunya.
Tanmateix, la Festa del Pi –tal com és ara, amb la presència de galejadors disparant trets i amb l’arbre penjat de cap per avall al presbiteri de l’església parroquial– es va gestar o reformular arran del privilegi atorgat per Felip V el 5 de març de 1716 i ratificat per Ferran VI el 31 d’octubre de 1755, mitjançant el qual s’atorgava el dret d’armes als centellencs i les exempcions del servei d’allotjament, del servei militar i de diversos impostos, així com el títol de “fidelíssima” a la vila de Centelles. Tots aquests drets i honors es deuen al fet que durant la guerra de successió al tron d’Espanya (1705-1714), a contracorrent del que succeïa a gran part de la Plana de Vic i de Catalunya, Centelles es va posar al costat de Felip V en el conflicte dinàstic. Sembla que l’origen d’aquesta adhesió foren les contínues tibantors entre la vila i el comte Francesc Xavier I. Aquest darrer era partidari de l’arxiduc d’Àustria i, en conseqüència, la vila es feu filipista.
L’altre element clau de la festa, com és el fet de penjar el pi de cap per avall sobre l’altar de l’església de Santa Coloma, probablement també s’inicià després que els centellencs estrenessin l’actual edifici de l’església parroquial, construït entre 1704 i 1711, i del qual enguany se celebren precisament els 300 anys de la finalització de les obres de construcció.
L’Associació de Galejadors de Santa Coloma de Centelles –creada el 25 d’abril de 1976, cinc mesos després de la finalització de la dictadura franquista i en plena recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals–, com a successora, dipositària i continuadora dels sentiments dels seus avantpassats centellencs, és actualment l’encarregada d’organitzar i de mantenir aquesta singular festa patrimonial d’interès nacional, única a Catalunya.
En les edicions precedents de la distinció de Membres de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs la Junta, a proposta del Consell d’estudis tal com estableix el reglament de la concessió d’aquesta distinció, va aprovar atorgar-la a dues persones de l’àmbit de l’arqueologia, de l’àmbit de les ciències, de l’àmbit de la creació, joves amb trajectòries consolidades i finalment l’any passat es va concedir la distinció a dues entitats per la seva tasca de preservació i difusió del patrimoni.
Ara, per a l’edició de l’any 2012, el Consell d’estudis proposa a la Junta la concessió de la distinció a dues personalitats osonenques rellevants, que tenen com a nexe comú la comunicació, considerada en el sentit potser més complet de recerca i transmissió de coneixement sobre les persones, els fets i la realitat.
Les personalitats proposades són Antoni Pladevall i Font, i Jordi Molet i Cateura. El primer com a la persona que sens cap dubte millor personifica, en el nostre entorn, la recerca i transmissió de coneixement sobre les persones, els fets i la realitat del nostre propi passat, del passat del nostre entorn més immediat. El segon, com a la persona que en el nostre entorn es pot considerar més representativa d’allò que és la recerca i transmissió del coneixement sobre les persones, els fets i la realitat del present també del nostre entorn més immediat. Dues personalitats que simbolitzen dues aproximacions o dues perspectives d’una mateixa realitat, la realitat del món local i comarcal sempre integrada en un món global.
En aquest cas és dóna a més el fet que els dos personatges proposats han estat membres de la Junta del Patronat.
Antoni Pladevall i Font Nascut a Taradell el 1934, sacerdot i historiador, estudià al seminari de Vic i a la Universitat Catòlica de Lovaina, i s'ordenà sacerdot el 1957. Col·laborà amb Eduard Junyent en el Museu Episcopal i l'Arxiu Diocesà. Després fou redactor del catàleg monumental del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona i professor d'història eclesiàstica al seminari de Vic i a la Facultat de Sant Pacià de Barcelona. Va ser el primer president dels Amics de l'Art Romànic. Ha estat arxiver municipal de Vic, cap de la secció d'inventari del patrimoni artístic de la Generalitat de Catalunya del 1980 al 1999 i director general del patrimoni artístic del departament de cultura de la Generalitat del 1984 al 1986. Ha publicat nombroses monografies locals (Centelles, Tona, Castellterçol, el Brull, Balenyà, Taradell, Seva, Sant Quirze Safaja, etc), i de dedicades a monestirs i santuaris (Lluçà, el Fai, el Coll, el Far, la Gleva, etc). Col·labora sobre temes catalans en el Dictionnaire d'Histoire et de Géographie ecclésiastiques. Pladevall ha participat o ha dirigit alguns dels projectes editorials més importants dels darrers trenta anys en el camp de la geografia, la història i l'art catalans. Va ser assessor general de la col·lecció Gran Geografia Comarcal de Catalunya, director de la Catalunya Romànica en el període 1990-1998, i director també de L'art gòtic a Catalunya (2002-2009), d'Enciclopèdia Catalana. Des del 1990 és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i des del 1998 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi i ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Té la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Va ser membre de la Junta del Patronat de 1979 a 1985
Jordi Molet i Cateura Va néixer a Roda de Ter, l’any 1954. És periodista. Des del 1983 és el director d’EL 9 NOU i des del 1990 n’és el director d’edicions i el director general. És també conseller delegat de Catalana de Televisió Local i president de TvLocal.cat. Va treballar a TVE a la delegació de Catalunya i va ser corresponsal dels diaris La Vanguardia i El Correo Catalán.
El periòdic que dirigeix Jordi Molet té una edició bisetmanal, des del març del 1978, a Osona i el Ripollès i des del setembre de 1989, una al Vallès. El 17 de setembre de 2004 es va inaugurar EL 9 TV, i al febrer de 2010 es va estrenar El 9 FM, l’emissora de ràdio. El grup també compta amb una pàgina web i la informació es difon també a través de les xarxes socials .
Com a director general del grup assisteix cada any a les trobades que es fan a diferents punts d’Europa dels diaris amb llengües minoritàries. Ha estat també tertulià a programes de Ràdio 4 i assisteix habitualment a jornades i debats al voltant de la premsa ja sigui des d’un punt de vista periodístic o empresarial.
Actualment, Jordi Molet presenta a EL 9 TV, el programa setmanal 7Dies que també s’emet a través de les televisions de Manresa, Lleida, Girona i Olot . També dirigeix i presenta cada dia a l’emissora 9 FM el programa “L’hora de la veritat”.
Sota la direcció de Jordi Molet, periodistes, fotògrafs d’El 9 Nou han obtingut nombrosos reconeixements i distincions. Un dels premis més destacables és el Tasis-Torrent per reportatges, un dels més reconeguts en l’àmbit de la premsa local, l’edició d’Osona n’ha obtingut tres, dos l’edició del Vallès Oriental i un l’edició del Vallès Occidental.
El maig de 2010, EL 9 NOU va guanyar el Premi Nacional de Comunicació de Premsa.
Jordi Molet va ser membre de la Junta rectora del Patronat entre 1985 i 1991.
Aquest és el setè any en què el Patronat d’Estudis Osonencs concedeix la distinció de Membres de Mèrit. Dels sis anys anteriors, només l’edició de 2009 va ser dedicada a l’Art i la creació i en aquella ocasió es va concedir la distinció a l’escriptor Lluís Solà i Sala i al pintor Josep Vernis. Per aquest any el Consell d’estudis proposa tornar a distingir també personalitats del món de l’art i centrar-ho en aquesta ocasió en les arts plàstiques.
Així, seguint el procediment establert en el reglament aprovat en el seu dia per a l’elecció de Membres de Mèrit del Patronat, el Consell d’estudis, en la reunió del dia 20 de setembre de 2013 va acordar proposar a la Junta rectora del Patronat la concessió de la distinció de Membre de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs a dues de les personalitats osonenques amb més rellevància i projecció en dues de les facetes del món de les arts plàstiques com són la pintura i escultura i la fotografía, com són l’escultor i pintor Josep Ricart i Rial i el fotògraf manel Esclusa i Canals.
Josep Ricart i Rial Nascut a Vic el 1946 és un destacat escultor i pintor que ha experimentat amb l’espai i els materials, així com amb diversos estils. De formació molt completa, ha cursat estudis a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics Llotja, a l’Escola Massana i a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, on es llicencià en escultura. També s’ha format en diversos estudis d’artistes, destacant el seu ingrés al taller de l’escultor Josep Viladomat l’any 1968.
Tot i que s’ha dedicat preferentment a l’escultura, també ha dissenyat escenografies, ha realitzat serigrafies, dibuixos, pintures, etc. Entre altres llocs, ha exposat la seva obra a Barcelona, Clinge (Bèlgica), Girona, Granollers, Lleida, Manlleu, Miami, Middelburg (Holanda), Tarragona, Tòquio, Tortosa, Vinaròs i Vic. D’altra banda, té obra pública a Gavà, Manresa, Masies de Voltregà, Santa Eugènia de Berga, Tona i Vic. L’any 2002 va executar l’escultura commemorativa de la inauguració del Museu Episcopal de Vic (2002) i recentment Caixa Manlleu va adquirir una escultura seva per al fons d’art d’aquesta institució (2008).
Ha rebut diversos guardons, destacant el primer premi del concurs internacional d’escultura celebrat amb motiu dels campionats del món d’hoquei sobre herba (1971), la menció honorífica en el concurs d’arquitectura per a la construcció del pavelló de l’INI de Barcelona (1972), el primer premi del concurs d’escultura del Mercat Municipal de Vic (1979), el segon premi del concurs per a la construcció d’un monument a Martí Franquès a Tarragona (1982) i el primer premi en el concurs de cartells del Mercat del Ram de Vic (1984). També ha estat seleccionat a la Biennal de Pintura de la Caixa a Barcelona (1980), al Concurs Nacional d’Escultura de Valladolid (1980), al Premi Internacional de Dibuix Joan Miró (1980 i 1981) i a “Expocultura 82” del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1982).
Com a docent, ha estat professor d’escultura a l’escola d’arts i oficis de Vic des de 1981.
Finalment cal assenyalar que el 2009 se celebrà l’exposició Josep Ricart i Rial. Llibre de la Memòria, organitzada per H. Associació per a les Arts Contemporànies i l’Ajuntament de Vic, que el 26 de setembre de 2013 es va inaugurar el curs acadèmic dels Amics dels Museus d’Osona amb la conferència Un diàleg amb l’obra de Josep Ricart a càrrec de Miquel Amblàs, i que entre el 27 de setembre i l’1 de desembre de 2013 es pot visitar a L’albergueria l’exposició Un embat de vent de Josep Ricart.
Manel Esclusa i Canals Nascut a Vic el 13 d’abril de 1952 és un dels fotògrafs catalans amb més reconeixement dels darrers anys. Va entrar en contacte amb el món de la fotografia a l’edat de vuit anys a l’estudi fotogràfic del seu pare. Entre 1966 i 1972 treballà amb el seu pare en fotografia comercial, fins que el 1974 participà en un curs internacional a Arles.
Des de 1979, s’ha especialitzat en fotografia nocturna i espais urbans de nit, en els quals la llum dibuixa arquitectures reinventades gràcies a uns efectes sorprenents, aconseguits amb llargues exposicions. Les seves sèries fotogràfiques Venezia, Sil·lepsis, Naus, Urbs de nit i Aiguallum plantegen una reflexió sobre el paisatge urbà i la nit com a escenari, explorant la realitat nocturna de les ciutats, des dels seus espais i dels seus personatges fins aquells objectes i elements arquitectònics que són percebuts com a símbols d'una ciutat. La seva fotografia és una recerca constant sobre la llum i la foscor, i també sobre l’univers de l’aigua. Tanmateix, a partir de 1995 també ha iniciat una sèrie d’autoretrats de l’interior del seu cos mitjançant tomografia axial computada (TAC).
De gran projecció internacional, entre d’altres llocs, ha exposat la seva obra a Alacant, Amiens, Amsterdam, Barcelona, Boston, Brussel·les, Coimbra, Colònia, Costa Rica, Edimburg, Eivissa, Girona, Houston, Lilla, Lima, Londres, Los Ángeles, Mèxic, Madrid, Màlaga, Milà, Múrcia, Nantes, Nova York, Palma de Mallorca, Panamà, París, Roma, Sao Paulo, Saragossa, Sarajevo, Sevilla, Tarragona, Tortosa, Tours, Vic i Vilnius.
Com a docent, ha estat professor de fotografia en diverses institucions, destacant l’Escola Eina de Barcelona i l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, institucions on encara exerceix la docència.
Finalment, ha rebut diversos premis, entre els quals destaca el Premi LAUS/ADGFAD (Agrupació de Directors d’Art, Dissenyadors Gràfics i Il·lustradors) atorgat a Barcelona el 1985, el Prix du Libre Photo. Rencontres Internationales de la Photographie (Arles, 1988) i el Premi LAUS/ADGFAD de l’any 1988.
El seu treball es conserva en diverses col·leccions públiques i privades, destacant la Biblioteca Nacional de França i el MNAC. Recentment, ha fet donació de deu fotografies al Museu del Disseny de Barcelona, concretament el 30 de maig de 2013.
El Consell d’Estudis proposa a la Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs el nomenament com a membres de mèrit de les següents persones: Lluís Soler i Auladell (Manlleu, 1954), actor, i Pere Ramírez i Molas (Vic, 1933), historiador de la literatura, escriptor i pensador
Lluís Soler i Auladell (Manlleu, 1954) és un actor de teatre, cinema i televisió. És sobretot en el teatre on ha treballat de manera més dilatada i intensa, participant en nombrosíssimes obres. Ha estat sota la direcció de persones com Josep M. Benet i Jornet, Sergi Belbel, Calixte Bieito i Mario Gas, entre molt d’altres. Ha representat obres d’autors universals com Samuel Beckett, Mikhaïl Bulgàkov, Lewis Carroll, Homer, Gabriel García Márquez, Nikolai Gogol, Molière o William Shakespeare. Així mateix, ha pres part en la posada en escena d’obres d’autors catalans com Àngel Guimerà, Joan Maragall, Mercè Rodoreda, Josep M. de Sagarra, Carles Soldevila o Frederic Soler.
Lluís Soler també ha treballat en algunes de les principals produccions de ficció de la Televisió de Catalunya i al cinema. En aquest darrer àmbit, el 2008 va obtenir el Premi Gaudí al millor actor per la seva interpretació a la pel·lícula Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla. L’any 2010 va protagonitzar el film de Lluís Galter, Cacremada, on interpreta el personatge del maquis català Ramon Vila i Capdevila.
El Consell d’Estudis també destaca a Lluís Soler com un recitador de poesia extraordinari. En aquest sentit, cal subratllar la labor duta a terme amb algunes de les obres més destacades de Josep M. de Sagarra, Jacint Verdaguer i, més recentment, de Joan Vinyoli.
Pere Ramírez i Molas (Vic, 1933) va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona i en acabar la llicenciatura se’l va nomenar auxiliar de la càtedra de metafísica d’aquest mateix centre. Va col·laborar amb el Séminaire de philosophie de la Universitat de Fribourg-en-Brisgau (Alemanya), ciutat on va ampliar els estudis de filosofia. El 1961 va establir-se definitivament a Suïssa i el 1970 es va doctorar a la Universitat de Basilea amb una tesi dirigida pel Dr. Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928) dedicada a la poesia d’Ausiàs March. Durant prop de trenta anys, fins a la seva jubilació l’any 2001, va professar llengua i literatures hispàniques, primer a la Universitat de Basilea i després a la Universitat de Friburg, també a Suïssa, centre en el qual va exercir el càrrec de vicerector (1995-1999).
Dins dels seus estudis consagrats a la literatura catalana, a part de les aportacions fetes a la figura d’Ausiàs March, cal destacar les anàlisis de certs aspectes de l’obra de Jacint Verdaguer i Joan Maragall, així com la investigació dedicada al Romancerillo catalán de Manuel Milà i Fontanals. En l’àmbit de la literatura castellana i hispanoamericana cal destacar molt especialment la monografia Tiempo y narración. Enfoques de la temporalidad en Borges, Carpentier, Cortázar y García Márquez (1978), un referent en les anàlisis de la relació entre narrativa i temporalitat. L’any 1993 va publicar-se el volum Literatura y bilingüismo. Homenaje a Pere Ramírez.
Més recentment, amb el treball Manual del picapedrer (2012) Pere Ramírez s’ha endinsat en el camp de la creació poètica.
El Consell d’Estudis destaca la trajectòria de totes dues persones en els seus respectius camps i proposa com a nexe comú la seva relació, aportacions i compromís amb la paraula, la llengua i el llenguatge.
El Consell d’Estudis proposa a la Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs el nomenament com a membre de mèrit del geòleg i acadèmic Dr. David Serrat en reconeixement a la seva tasca científica internacionalment valorada, a la seva tasca de gestió acadèmica en diverses universitats i organismes entre els quals la Universitat de Vic, i també en reconeixement al fet que aquesta activitat científica a nivell internacional i aquesta activitat al capdavant de diversos organismes acadèmics no li ha impedit implicar-se en diversos projectes de recerca de gran importància per a la nostra comarca i el seu entorn com són especialment el jaciment arqueològic de l’Esquerda i també el jaciment moianès de les coves del Toll i Teixoneres. Soci actiu del Patronat d’Estudis Osonencs des de 2007, ha participat com a conferenciant en diferents cicles de conferències organitzats pel Patronat.
David Serrat i Congost (Sant Joan de les Abadesses, 1949), És doctor en geologia per la Universitat de Barcelona, on ocupa el càrrec de catedràtic de Geodinàmica Externa. Ha impartit docència de postgrau a la Universitat de São Paulo (Brasil), la Universitat Catòlica del Nord (Xile) i al Centre Austral d’Investigacions Científiques (Argentina). Ha estat cap del Departament de Geologia Dinàmica, Geofísica i Paleontologia de la Universitat de Barcelona, secretari i degà de la Facultat de Geologia i vicerector de recerca de la mateixa Universitat. Del 2002 al 2006 fou rector de la Universitat de Vic. Ha estat el primer director de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. Treballa en geomorfologia i geoarqueologia als Pirineus, a la Terra del Foc i la Patagònia, a l’Antàrtida i en les excavacions de les coves del Toll i Teixoneres (Moià) i de l’Esquerda (Roda de Ter). Ha estat secretari i president de la Institució Catalana d’Història Natural de l’IEC, president del Grupo Español de Trabajo del Cuaternario (actual AEQUA) i membre de ple dret de les comissions internacionals d’estratigrafia d’Europa i de gènesis i litologia dels dipòsits quaternaris, de la Unió Internacional per a la Recerca del Quaternari (INQUA). Va ser director general de recerca de la Generalitat de Catalunya (1997-2002), va participar en els informes geològics del túnel del Cadí i de l’autopista de l’Ebre (Tudela-Saragossa) i en el d’impacte ambiental del traçat del tren d’alta velocitat (Lleida-Barcelona). Ha col·laborat en treballs de síntesi i de divulgació com Història natural dels Països Catalans i Els sistemes naturals del Principat d’Andorra. Actualment, és membre del Consell Assessor del Parlament per a la Ciència i la Tecnologia (CAPCIT), del Consell de Protecció de la Natura (CPN), dels consells editorials de les revistes Contributions to Science i Cuaternario y Geomorfología i del consell assessor de la revista Ausa. El 1996 va entrar com a membre l’Institut d’Estudis Catalans, en la Secció de Ciències i Tecnologia, secció que va presidir de 2007 a 2014 i des de 2014 és secretari científic de l’IEC . Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (2015).
Soci del Patronat d’Estudis Osonencs des de 2007. El juliol de 2004 va participar en la presentació, al Temple, del llibre Societat i Ensenyament a Vic, el novembre de 2011 va participar en el cicle “Ciència i territori”, organitzat pel Patronat i la Unió Excursionista de Vic, amb la conferència Geologia per a excursionistes: Osona, un territori ben informat. El novembre de 2013 participà en el cicle Ciència i societat amb una conferència sobre El clima a l’imperi romà.
El Consell d’Estudis proposa a la Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs el nomenament com a Membre de Mèrit de l’entitat a Pilar Cabot i Vila.
Pilar Cabot i Vila (Vic, 1940) és una escriptora i activista cultural.
Va néixer en l’ambient d’una família amb inquietuds literàries, musicals i teatrals.
Entre 1965 i 1985 va regentar la llibreria CLAM, un veritable fogar de la pervivència i la difusió de la llengua i la cultura catalana en un període d’efervescència cívica i política en l’etapa de la dictadura franquista i la transició.
Va integrar-se al grup que editava la publicació Clot. Revista de literatura, destacada plataforma que va estar en funcionament entre 1974 i 1985.
Autora de narrativa i de poesia en llengua catalana, també ha col·laborat profusament nombroses publicacions periòdiques de la comarca, en les quals ha publicat obra literària, però també recensions crítiques, articles d’opinió, entrevistes i reportatges.
Va ser membre de la Comissió de Lectura Pública de la Biblioteca Joan Triadú des de la fundació de la institució, l’any 1996, i va coordinar-hi durant tretze anys les “Tertúlies amb poetes”.
Apassionada per la música, Pilar Cabot va formar part de la primera junta de les Joventuts Musicals de Vic i ha cantat a la Coral Canigó. Compon i ha musicat poemes propis.
Entre la seva obra publicada destaquen, entre d’altres, Avui estimo Baudelaire (1988), Ombres de mots i de silencis (1992), Vol ballar un tango amb mi, senyor Vivaldi? (2000), reeditada el 2015, Els versos obstinats (2003), i, més recentment, La remor d’un molt antic silenci (2011) i El niu transparent (2014).
Hi predomina una temàtica de tipus vivencial, amb un estil lliure, de gran sensibilitat: la solitud, la celebració joiosa i sensual de l’amor, la presència constant de la música, l’alliberament dels prejudicis i la constatació subjectiva del procés d’escriptura.
Actualment, Cabot és sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
L’obra de Cabot i el seu activisme cultural i cívic han estat mereixedors de diversos reconeixements. A més de diversos premis literaris, Pilar Cabot va ser distingida com a Osonenca de l’any 1984 i, més recentment, el 2014, va merèixer l’homenatge de la Marxa dels Vigatans.
El Consell d’Estudis destaca la trajectòria de la persona proposada i considera que és mereixedora de la distinció de Membre de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs no només per la seva obra literària, sinó també pel valor exemplar del seu compromís cívic i cultural.
La Junta rectora del Patronat d'Estudis Osonencs, a proposta del Consell d'Estudis va aprobar el nomenament com a Membre de Mèrit de l'entitat a l'Agrupació Astronòmica d'Osona (AAO). El nomenament es va fer públic el 28 d’octubre de 2017, en el marc de la seva 65ena Festa Anual. L'anunci es va fer coincidint amb el trentè aniversari de la constitució legal de l'AAO, l'any 1987.
L'AAO, d'acord amb el que estableixen els seus estatuts, és una associació cultural sense ànim de lucre formada per persones interessades en l'Astronomia i altres ciències afins, la qual té per finalitat difondre el coneixement i el progrés d'aquestes disciplines i facilitar l'estudi i l'observació del cel. Per aconseguir aquests objectius, l'entitat es val, entre altres instruments, de conferències, cursos, projeccions, activitats d'observació, visites culturals i d'estudi, publicacions o jornades científiques, entre d'altres.
L'entitat té el seu origen a començaments de 1986, quan amb motiu del pas del cometa Halley, el sacerdot, astrònom i meteoròleg vigatà Mn. Manuel Serinanell i Mir (1909-2001) va suscitar la trobada d'afeccionats a l'astronomia i la meteorologia de Vic i comarca amb la finalitat de compartir inquietuds i de donar continuïtat a l'activitat científica que ell mateix mantenia des de feia dècades.
Fruit d'aquests primers contactes, sorgí entre alguns dels assistents la determinació de constituir-se formalment en associació i fou fundada així l'Agrupació Astronòmica d'Osona, quedant constituïda l'entitat legalment el 13 de maig de 1987, ara fa trenta anys.
Si bona part de l'instrumental d'observació, de la biblioteca i l'arxiu van ser aportats inicialment de manera altruista per Mn. Serinanell, l'Agrupació ha fet un esforç constant durant la seva trajectòria per ampliar i actualitzar aquest equipament per respondre a les necessitats de cada moment, tot preservant al mateix temps els materials amb valor històric.
Des del seus inicis, l'Agrupació ha mantingut una tasca regular tant en el camp de l'observació científica i la recollida de dades, com en el del foment i la socialització del coneixement científic.
L'entitat organitza setmanalment conferències de temàtica astronòmica i d'altres especialitats científiques amb vocació divulgativa en col·laboració amb la Societat Catalana d'Història de la Ciència i la Tècnica i el Grup de Naturalistes d'Osona - Institució Catalana d'Història Natural, filials de l'Institut d'Estudis Catalans.
Aquests actes són oberts no només als socis, sinó també al públic general, com també ho són les observacions regulars o específiques i les visites culturals i d'estudi que l'agrupació organitza periòdicament.
Aquesta vocació de servei també es fa evident en el fet que l'entitat s'ofereix a orientar treballs de recerca en el camp de l'astronomia i aporta assessorament, personal expert i equipament a aquells grups, entitats, institucions i escoles interessades en organitzar conferències o observacions en l'àmbit que li és propi.
L'entitat, per altra banda, ha demostrat una constant capacitat de col·laboració amb altres agrupacions astronòmiques, observatoris i entitats científiques i culturals d'Osona, Catalunya i, també, d'altres indrets.
El Consell d’Estudis destaca, doncs, la trajectòria de l'entitat proposada i considera que és mereixedora de la distinció de Membre de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs atesa la seva tasca constant i generosa en la promoció dels estudis astronòmics, en particular, i en la socialització del coneixement i la cultura científica, en general.
La Junta rectora del Patronat d’Estudis Osonencs en la reunió del 2 d’octubre de 2018, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar nomenar a Ricard Torrents i Bertrana Membre de Mèrit de l’Entitat, per la seva trajectòria i mèrits destacats.
Distinció que es va fer pública el 10 de novembre de 2018 en el marc de la Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
Ricard Torrents i Bertrana (Folgueroles, Osona, 10 de gener de 1937), és assagista, traductor i crític literari, un dels principals estudiosos de Jacint Verdaguer, i impulsor de la Universitat de Vic, de la qual va ser professor i rector entre 1997 i 2002. Actualment és el president del Consell Consultiu de la Universitat, membre del Patronat de la Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles.
Va estudiar humanitats i magisteri al Seminari de Vic. Va ampliar estudis a Roma en teologia i ciències bíbliques, a Tübingen (Alemanya) en filosofia i literatura i posteriorment a Barcelona en filologia catalana. Ha estat director del col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic i un dels principals impulsors de l’Escola de Mestres (1977) i dels Estudis Universitaris de Vic (1987), que el 1997 van culminar en la creació de la Universitat de Vic.
Ha estat també el primer director d’EUMO Editorial (1979-2002) i impulsor del taller de disseny Eumo Gràfic, empreses vinculades a la Universitat de Vic. Com ja s’ha esmentat, és especialista destacat en Jacint Verdaguer i el 1986 fundà l'Anuari Verdaguer: Revista d’Estudis Literaris del segle XIX i és membre fundador de la Societat Verdaguer de la qual actualment és el President d’Honor. És també fundador i col·laborador de Reduccions. Revista de poesia des del 1977.
Membre numerari de de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (1999), ha traduït textos bíblics i obres d’escriptors i pensadors sobretot de l’àmbit germànic, com Hölderlin i Kafka. Ha publicat, entre d’altres, Verdaguer, un poeta per a un poble (1980), Ruta Verdagueriana de Folgueroles (1992), Autobiografia literària de Verdaguer (2002) i A la claror de Verdaguer; Verdager: nous estudis i aproximacions (2004), Art, poder i religió. La Sagrada Família en Verdaguer i en Gaudí (2006), a més d’edicions crítiques de Verdaguer, nombrosos articles, ponències i altres contribucions dins l’àmbit literari i de la traducció.
Ha rebut diversos premis i distincions com és el cas del Premi Serra d’Or el 1996 i el 1997, el premi Carles Rahola d’assaig al 2005, la Creu de Sant Jordi el 2007 i Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica i Medalla d’Or de la Ciutat de Vic al 2009.
La seva activitat professional s'ha centrat en la gestió de centres universitaris i en l'ensenyament de llengua i literatura catalanes. És un reputat traductor líric de l'hebreu i l'alemany. Interessat en la literatura, la seva obra tampoc a oblidat altres escriptors com Miquel Martí i Pol, Segimon Serrallonga, Antoni Pous i Argila o Joaquim Molas. Així mateix també destaca com a autor de nombrosos assaigs sobre el món universitari. Va assessorar la col·lecció de llibres juvenils «Sis Joans» i de poesia en català «Paraula Menor» de l'Editorial Lumen. Des de 2007 la biblioteca de la Universitat porta el seu nom.
La Junta rectora del Patronat d’Estudis Osonencs en la reunió del 8 d’octubre de 2019, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar nomenar al Grup de Defensa del Ter Membre de Mèrit de l’Entitat. Distinció que es va fer pública el 16 de novembre de 2019 en el marc de la 67a. Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
Aquesta associació fundada el 1989, i per tant amb 30 anys de trajectòria i experiència, és una associació ecologista i naturalista que va centrar, inicialment, la seva activitat en la difusió i conservació del medi natural de la conca del Ter. Aquesta entitat, amb seu a Manlleu, ha focalitzat la seva actuació en la conscienciació i dinamització de temes de medi ambient amb un destacat caràcter de denúncia vers les agressions ambientals.
Si bé cal assenyalar que actualment el seu àmbit d’actuació territorial és molt més extens, abordant la preservació i difusió del riu Ter però també la d’altres problemàtiques ambientals del nostre país, sobretot relacionades amb la gestió de l’aigua i un aprofitament més racional i sostenible dels recursos naturals. La capacitat de conscienciació de la població sobre temàtiques mediambientals i la realització d’accions de prevenció, millora i coneixement dels medis ambients ha estat cabdal perquè una part dels paisatges osonencs hagin prevalgut fins a l’actualitat.
El Consell d’Estudis destaca la trajectòria de l’entitat proposada i considera que és mereixedora de la distinció de Membre de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs no només per la seva actuació envers el medi ambient, sinó també pel valor constant i l’amplitud social del seu compromís cívic i cultural.
La Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs en la reunió del 3 de novembre de 2020, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar nomenar a Josefa Contijoch i Pratdesaba Membre de Mèrit de l’Entitat. Distinció que es va fer pública el 14 de novembre de 2020 en el marc de la 68a. Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
Amb una producció literària reconeguda amb premis destacats com el Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana (2012), el premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2012), el premi Crexells de Novel·la de l’Ateneu Barcelonès (2013) i amb una trajectòria distingida amb el Premi Internacional Spoleto Festival Art Letteratura (2014) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2016), l’escriptora Josefa Contijoch Pratdesava (Manlleu, Osona, 20 de gener de 1940) s’ha dedicat especialment a la poesia i a la novel·la, però també sobresurt en l’assaig, la narrativa infantil, traducció o la crítica literària.
Llicenciada en Filologia Catalana, va formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club i del col·lectiu QUARK poesia, del qual n’és membre fundadora.
S’inicia en l’escriptura poètica de jove, durant els anys seixanta i en llengua castellana, amb De la soledad primera (1964). Després vindrien Aquello que he visto (1965) i l’opuscle Tombstone Blues (1967). La influència d’amistats com Armand Quintana, Miquel Martí i Pol i Segimon Serrallonga van fer que la manlleuenca s’encoratgés a escriure en la seva llengua materna. El premi que va iniciar l’etapa de la seva obra en català va ser el Marisa Picó d’Alcoi l’any 1972 amb el recull La corda de l’arpa i el coll de l’artista, que el seguirien certàmens d’arreu de Catalunya com el Premi Ciutat de Tarragona (1980), el Premi Ciutat de Palma (1989) o el Premi Màrius Torres (2000).
En el camp poètic publica Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001), Congesta (2007), l’antologia Ganiveta (2012) i Baix continu (2014). En el cap de la narrativa, cal destacar les novel·les Potala (1986), La dona liquada (1990), Els dies infinits (2001) o Sense alè (2012), aquesta última mereixedora del Premi Ciutat de Barcelona, el Crítica Serra d’Or i el Crexells.
Per la seva trajectòria literària és proposada com a Membre de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs de l’any 2020.
La Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs en la reunió del 2 de novembre de 2021, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar nomenar a Joan Furriols i Bansell Membre de Mèrit de l’Entitat. Distinció que es va fer pública el 20 de novembre de 2021 en el marc de la 69a. Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
Joan Furriols Bansell nascut a Vic l’any 1937, en plena guerra civil.
Artista que s’ha mogut per diferents disciplines, especialment l'escultura, però també la pintura i la il·lustració, en una trajectòria de gran coherència que va de l'abstracció a una molt personal figuració. L'espai és el seu àmbit de recerca, on situa la seva investigació sobre l'ordre, el buit, el volum, el silenci, la quietud, la contemplació i la transcendència, en un joc de volums i formes canviants. El seu treball parteix de les possibles disposicions dels cossos en un espai determinat concebut com una escenografia, de com es crea un diàleg entre els diferents volums que integren l’obra i la impressió que genera en el públic, darrera baula del procés artístic al qual acaba de donar sentit.
Es va iniciar en l’àmbit de la pintura en l’adolescència i als 17 anys va marxar a Barcelona per estudiar farmàcia però es va dedicar preferentment a la seva formació artística. A Barcelona va conèixer a Josep M. Sucre i a Antoni Tàpies, que el van encoratjar, així com l’obra de Manolo Millares. Posteriorment va entrar en contacte amb Joan Josep Tharrats. En aquells moment la seva obra tenia connexions amb la pintura informalista encara que marcada per una forta personalitat. Després d’un parèntesi, a finals del 60 i inicis dels 70 va reprendre la seva obra amb treballs sobre fusta i, poc després amb paper, al temps que s’interessava pel treball amb objectes de la vida quotidiana, base de la seva futura obra escultòrica.
Les seves primeres exposicions van tenir lloc a inicis dels anys 50 i aviat es va vincular al moviment d’avantguarda a través del grup dels Vuit, una alenada de llibertat artística en l’opressiu ambient franquista. Va participar al VIIè Saló d’Octubre, coincidint amb la 3ª Biennal Hispanoamericana de Barcelona (1955), despertant l’interès del cercles artístics, especialment d’Antoni Tàpies. Va ser membre fundador de la revista «Inquietud», juntament amb Josep Brugalla, Jaume Clotet, Joan Roca Ylla i Rosa Tenas, als quals es va afegir poc després Bonaventura Selva, que en va esdevenir director.
D’entre les seves nombroses exposicions podem destacar la realitzada al Centre d’Art Santa Mònica (Espai Vau, 1997), l’exposició antològica «Pensar amb l’espai» (2007) que va tenir lloc a Vic en diferents espais de la ciutat i «El lloc del Temps» a la Tecla Sala de l’Hospitalet (2010). Les seva obra s’ha pogut veure regularment en les galeries Joan Prats i Marc Domènech de Barcelona, entre d’altres, així com al Museu de Montserrat, al Temple Romà de Vic, al Museu de l’Art de la Pell de Vic, al Museu Can Mario de la Fundació Vilacasas (Palafrugell), a la Fira Arco de Madrid, etc.
A Vic va realitzar l’escultura pública «Homenatge a l’Assemblea de Catalunya» (1996) on trasllada encertadament els seus plantejaments estètics a les grans dimensions i a l’espai públic. També ha realitzat diverses escenografies teatrals, així com portades per a les revistes Inquietud i Reduccions. Les seves obres es troben a la col·lecció del MACBA, al Museu de Montserrat, al fons d’art de l’Ajuntament de Vic, de la U-Vic Universitat Central de Catalunya i del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de la Delegació d’Osona.
El mateix Joan Furriols esmentava en una entrevista realitzada per en Toni Coromina els seus punts d’interès: estèticament Torres Garcia, Tàpies, Fontana, Turner, Malevitx, Brossa, Foix, Jujol, Klee, Giotto, Oteiza, Botticelli, el Davallament de’Erill de la Vall, Magritte, Rothko, Dreyer, El Bosco, Gris; en la literatura Balzac, Kafka, Verdaguer i Sant Joan de la Creu; en la música Mestres Quadreny, Bach, Vivaldi, Mozart, Monteverdi i la música del Rahjastan; en el teatre Kazuo Ohno i en el cinema Chaplin, a més del ja citat Dreyer.
La Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs en la reunió del 8 de novembre de 2022, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar nomenar al Grup de Naturalistes d'Osona (GNO - ICHN) Membre de Mèrit de l’Entitat. Distinció que es va fer pública el 19 de novembre de 2022 en el marc de la 70a. Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
El Grup de Naturalistes d’Osona (GNO-ICHN) es va organitzar a partir de 2001 amb la participació de persones vinculades o que havien estat vinculades al Patronat com Jordi Baucells i Carles Martorell i el 2002 es va consolidar com a entitat en esdevenir la Delegació territorial de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN-IEC) a la comarca d’Osona.
Els seus objectius són l’estudi, la conservació i la divulgació del patrimoni natural, i ha estat una entitat imprescindible per a la conscienciació sobre el patrimoni natural i ha tingut una presència important en totes les actuacions i accions de caràcter naturalista al llarg de tots aquests anys, des d’un plantejament eminentment científic i de transferència de coneixements.
A diferència d’altres grups naturalistes ha tingut un plantejament transversal, no només vinculat a l’ornitologia, que ha estat l’àmbit d’actuació principal d’altres entitats, sinó que també ha fet moltes actuacions en altres disciplines: botànica, geologia o herpetologia.
Com a activitats consolidades, cada any organitzen, conjuntament amb el Museu del Ter (Ajuntament de Manlleu) i el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM-UVic UCC), un cicle de sortides naturalistes de descoberta dels sistemes naturals de la comarca, de temàtica diversa segons les èpoques de l’any, i tenen en marxa diferents projectes que se centren en l’estudi i/o conservació de diversos grups biològics, espècies o hàbitats. Alguns d’aquests projectes són els seguiments ornitològics, l’inventari i restauració de basses agrícoles, l’estudi del gat salvatge o la creació de l’Atles d’Orquídies d’Osona.
La revista Ausa, en el número del seu cinquantenari, publicat el 2002, ja constatava la creació d’aquesta entitat. Jordi Baucells en l’article «1980-2000: vint anys de naturalisme a Osona» escrivia “Amb aquest article, que no pretén pas ser exhaustiu, s’han comentat les principals activitats d’un col·lectiu, el de naturalistes d’Osona, que actualment s’està reconstituint en una nova entitat: el Grup de Naturalistes d’Osona, és actualment un col·lectiu unit, emprenedor i animat a engrescar gent jove i gran a practicar el naturalisme com a afició, amb l’objectiu triple d’estudiar, protegir i divulgar la natura d’Osona”.1
Pel valor de la tasca portada a terme pel Grup de Naturalistes d'Osona, en un àmbit que és especialment important en les circumstàncies actuals, i en reconeixement d’aquests vint anys d’existència el Consell d'Estudis considera que és mereixedor de la concessió de la distinció de Membre de Mèrit del Patronat d’Estudis Osonencs aprovada per unanimitat per la Junta Rectora.
_________________________________________
1 Baucells i Colomer, Jordi. «1980-2000: vint anys de naturalisme a Osona». Ausa, 2002, Vol. 20, Núm. 148, p. 149-171, https://raco.cat/index.php/Ausa/article/view/16440.
La Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs en la reunió del 7 de novembre de 2023, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar nomenar, per la seva contribució a la llengua catalana tant en la traducció d’obres en català a altres llengües com d’obres foranies al català. a Ronald Puppo i a Margarida Castells i Criballés Membres de Mèrit de l’Entitat. Distinció que es va fer pública el 18 de novembre de 2023 en el marc de la 71a. Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
Ronald Puppo (Califòrnia, 1954) és traductor i professor universitari. Es va graduar en Literatura francesa per la University of California, Santa Cruz, als anys setanta, època en què també va estudiar a la Universitat de Grenoble. Aleshores es va interessar per la llengua i la literatura catalanes, i es va instal·lar definitivament a Barcelona l'any 1979. Als anys vuitanta va estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va doctorar en Filosofia l'any 1995. És professor de traducció, llengua, i cultura de parla anglesa a la Universitat de Vic, titulació de traducció i interpretació, des del 1994. Entre les seves traduccions de poetes catalans, hi ha obres de Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit i Jacint Verdaguer.
El seu llibre Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Edition va ser publicat per la University of Chicago Press l'any 2007. Puppo va presentar aquesta primera antologia de poemes de Verdaguer en llengua anglesa a la Fira del Llibre de Frankfurt, on la literatura catalana va ser la convidada d'honor aquell any. Després de Frankfurt, Puppo va ser convidat a presentar el llibre a quatre universitats nord-americanes, on va parlar de les seves traduccions de l'insigne poeta català del XIX. El mateix Puppo, el 2015, publica Mount Canigó. A tale of Catalonia, la traducció íntegra a l'anglès del poema Canigó.
La seva antologia de poesia i prosa de Joan Maragall en llengua anglesa, One Day of Life is Life: Joan Maragall, extensament anotada, guanyà el Premi Ramon Llull de Traducció Literària 2021.
Margarida Castells i Criballés (Torelló, 1962) Dra. en Filología Semítica per la Universitat de Barcelona (2011) i titulada com Especialista en Traducció Àrabe-Espanyol per la Escuela de Traductores de Toledo de la Universidad de Castilla-La Mancha (2003). És traductora de l'àrab, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona. Coautora amb Dolors Cinca de dues versions dels reculls d'històries de Les mil i una nits Premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana - 1996 i Premi Crítica Serra d'Or de traducció - 1997). En col·laboració amb Manuel Forcano va traduir els relats de Viatges d'Ibn Battuta (2005 - Premi Crítica Serra d'Or de traducció 2006), i, en solitari, textos de Salim Barakat, i Mahmud Darwix entre d'altres. Com a filòloga i arabista és coautora, amb Dolors Cinca, del primer Diccionari àrab-català (2008) que té per objecte l'àrab estàndard modern.
Ha fet nombroses estades de recerca i s'ha dedicat a les traduccions llatines de l'Alcorà i a la codicologia. Ha col·laborat amb el Museu Egipci de Barcelona (Fundació Arqueològica Clos) com a directora científica d'expedicions culturals a Etiòpia i a l'Uzbekistan. També ha format part de diverses expedicions de catalogació i conservació de manuscrits als països de l'àrea mediterrània.
La Junta Rectora del Patronat d’Estudis Osonencs, en la reunió del 8 d'octubre, a proposta del Consell d’Estudis, va acordar per unanimitat nomenar Membres de Mèrit 2024 a Rafel Subirachs Vila i a Arnau Tordera Prat Pel seu foment i contribució a la música catalana, al seu format innovador i als aspectes d’inclusió social i identitat cultural.
Distinció que es va fer pública el 2 de novembre de 2024 en el marc de la 72a. Festa Anual del Patronat d’Estudis Osonencs.
Rafel Subirachs Vila (Vic, 1948) Músic, cantant i compositor vinculat als moviments de la Nova Cançó. L’any 1967 va ingressar a Els Setze Jutges, grup clau en la defensa de la cultura catalana durant el franquisme, i va llançar el seu primer disc en català, Dona, amb el qual va guanyar el Premi Revelació. En els anys següents, va continuar explorant la música d’autor en català, adaptant poemes de figures com Salvat-Papasseit i especialment Martí i Pol, i va assolir popularitat amb la seva versió d’Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya. Durant la dècada dels 70, Subirachs va ampliar el seu estil, combinant la música popular amb la simfònica i enregistrant obres basades en poesia medieval i contemporània. Als anys vuitanta i noranta va consolidar la seva carrera com a compositor simfònic i cantautor, amb projectes com Cants de la partença i col·laboracions amb Maria del Mar Bonet. La seva tasca en la preservació i difusió de la cultura catalana va ser reconeguda el 2007 amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, destacant la seva aportació a la llengua i cultura catalanes.
Arnau Tordera Prat (Tona, 1986) músic i filòsof, format en composició a l'ESMUC, música moderna al Taller de Músics i guitarra clàssica al Conservatori de Vic, és conegut com a guitarrista, vocalista i líder del grup Obeses. Va iniciar-se en l'escena musical amb el grup de metal progressiu Segle XIII i ha publicat amb Obeses diversos àlbums, com Obesisme Il·lustrat, Monstres i Princeses i Fills de les estrelles. Destaca per combinar significat i estètica en les seves composicions, creant peces de gran diversitat estilística i elaboració refinada, com es veu en l’espectacle Obeses 3D, presentat amb la Banda Municipal de Barcelona. A més de la seva carrera musical, ha fet arranjaments per a teatre i cinema, i des del 2011 col·labora amb Osona.com on reflexiona críticament sobre el panorama artístic. Ha participat en actes institucionals, com el Tricentenari de 1714 i la Diada de Catalunya, i va actuar a l’obra Frank V al Teatre Lliure. A banda de les actuacions, condueix la secció El Secret de l’èxit a Rac1 i presenta El bolo a TV3, consolidant-se com una veu destacada en la música i la cultura catalanes.
Pare Xifré s/n 08500 Vic
Apartat de Correus 43
©Patronat d'Estudis Osonencs - Tots els drets reservats
