El Patronat d’Estudis Osonencs ha publicat materials nombrosos i diversos per conèixer la guerra civil del 1936-1939 a Osona. En aquest sentit, l’estudi del Dr. Josep Casanovas (1993) va ser pioner i encara avui és de referència. @josepcapr @uvic_ucc pic.twitter.com/WjKYZtE9Mq
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) November 17, 2021
La revista Ausa va publicar el 2019 una secció monogràfica dedicada a la guerra civil (1936-1939). Coordinada pel mateix Dr. Casanovas, compta amb estudis de @josepcapr, Ricard Jimenéz i Jordi Plans, @OriolCasellas, @OriolDuenas i @jolival65 pic.twitter.com/GoKGKyetkj
Entre els estudis sobre la guerra civil publicats en els darrers anys a Ausa també destaquen els diversos testimonis personals curats per @Montsenyclar. Per ara, comptem amb pocs testimonis osonencs semblants de militants republicans, obreristes i d’esquerres. pic.twitter.com/L7OtV7CIVl
Són els testimonis de Luis M. Cascante https://t.co/FMCfRXmVWS, de mossèn Gaspar Puigneró https://t.co/Nz1kBqPkds, de Salvador Puntí https://t.co/bmN9HZBfB2, de Joan Reixach https://t.co/8jEUUV1EGG i d’Antoni Vall-llosada https://t.co/XDQJ77eThd pic.twitter.com/UW1ccEXDXo
A més dels materials indicats, avui us convidem a llegir l’article que Carles Puigferrat va dedicar a Vicenç Coma Cruells, àlies el Coix del carrer de Gurb, que ens permet conèixer alguns dels episodis rellevants de la repressió a la rereguarda republicana. pic.twitter.com/NPwDK9kK5U
El primer a parlar de Vicenç Coma fou mossèn Pere de la Pipa, qui el 1972 el definia com un “tristament cèlebre” milicià de Vic. El 1993, Manuel Oms el qualificava com al “matador de la comarca d’Osona”, que presumia d’haver mort més de cent capellans i feixistes. pic.twitter.com/QnMwBoXaEA
Però el millor retrat memorialístic del Coix ve de la mà de Candi Espona, qui d’infant el veié i n’explica el seu record: un home envoltat de la fama d’ésser cruel i brutal, que caminava balancejant-se, tot amenaçador i arrogant. pic.twitter.com/CxsPVli6nm
 |
 |
Coma nasqué el 1911 a Tona. Militava a la FAI i quan començà la guerra s’integrà a les Milícies Antifeixistes de Vic. La coixesa li venia d’un tumor blanc que havia tingut a la cama i que segurament s’havia hagut d’operar, resultant en la pèrdua de l’articulació del genoll. pic.twitter.com/FwXjH7sJGm
Més enllà dels crims que li són atribuïts, Coma va participar en activitats d’agitació i de propaganda a la premsa. pic.twitter.com/E1Dot0U9is
Es relaciona a Coma amb nombrosos episodis violents. No era un milicià qualsevol, sinó una peça clau en la cadena de comandament del Comitè. Segons es documenta a l’article, hauria pres part en l’assassinat de diverses persones: clergues, carlins i propietaris. pic.twitter.com/G9OMcwHDfO
Possiblement estava involucrat en l’assassinat d’un fabricant de llonganisses de Vic, un noi militant del carlisme, un blanquer, el xofer de Carles Sanglas i d’un capità retirat de la Falange, en les detencions d’un sergent i d’un capità de la Guàrdia Civil i d’un clergue.
També participà en l’intent d’assassinat de l’amo del mas Riquer de Gurb. L’article que us proposem recull el testimoni presencial de la seva esposa. pic.twitter.com/0Q1QwqFCR0
A principis de 1939, Coma va fugir cap a França. El 1942 ingressà a la Resistència i fou empresonat al camp d’Asburcy, del qual aconseguí escapar. L’any 1955 la família es va traslladar a Xile, país on Vicenç va morir a l’edat de 91 anys, l’any 2002.
Si aquesta qüestió t’ha interessat, llegeix l’article “Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb (Tona, 1911 - Santiago de Xile, 2002). Notícies sobre la seva actuació durant la Guerra Civil”, de Carles Puigferrat https://t.co/2s2Lf6A9Xj pic.twitter.com/oIANShQaZv
Les imatges utilitzades en aquest fil han estat extretes de les fonts citades a continuació: pic.twitter.com/KnN1XsNqiE
Al segle XVII, un pagès benestant de l’Esquirol començava el seu diari: "En nom de Déu sia y de la Gloriosa y umil Verge Maria jo, Joan Guàrdia de Corcó, fas aquest llibre de paper blanch per ascriure comtas y mos negocis, ço és comensant al primer dia de desembra de l’any 1631.” pic.twitter.com/iZuhj02Dy5
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) October 11, 2021
Joan de la Guàrdia, de 27 anys, devia assumir llavors la direcció del mas i per això començava un diari de “comtas y negocis”, que poc a poc creixeria en detall i acabaria convertint-se en una autèntica crònica de la Guerra dels Segadors vista des del Cabrerès-Collsacabra. pic.twitter.com/WUtgtAx6pw
El període tan extens que tracta -quaranta-tres anys, les últimes anotacions són de la primavera de 1672- i la varietat de la informació que conté fan del Diari un document històric de gran vàlua per conèixer la guerra i la pagesia de la Catalunya del segle XVII. pic.twitter.com/AGxq4lpDFL
La Guàrdia és avui encara una pagesia de la parròquia de Corcó (Osona), situada al peu del turó de Puigsaguàrdia, a prop de l’Esquirol. El poble creixia a redós del camí ral, un indret estratègic i amb importància comercial. pic.twitter.com/Ulb1KWuwyE
El mas s'ubica al Cabrerès històric, entre la plana de Vic i el Collsacabra. Al s. XVII, integrava el mas de la Vall i diverses artigues. El sòl, de marga i gresos, era bastant sec, però es podia obtenir terra cultivable a partir dels típics terrers (badlands) de la plana de Vic. pic.twitter.com/nbduI7amrI
La nissaga dels Guàrdia està documentada des del s. XIV i és un bon exemple de pagesos benestants que s’emparenten amb altres famílies d’estatus semblant del Cabrerès, Osona i comarques veïnes: Joan es casà amb Maria Àngela, dels Roca de Muntanyola, amb qui va tenir sis fills. pic.twitter.com/RBKinrJBHL
El Diari també mostra el complex funcionament de la casa pairal a la Catalunya Vella. Guàrdia no es dedicava personalment al cultiu, sinó que organitzava i supervisava les feines del camp, decidia l'hora de llaurar, sembrar, segar i batre, feia tractes, anava a mercat... pic.twitter.com/K3qxJNj6oI
Al mas es conreava sobretot blat, ordi i civada, cereals també cultivats a les artigues junt amb mill, sègol i fajol, lleguminoses diverses i farratges. A més a més, la vinya i l'herba es conreaven als marges dels camps. Es sembrava dos anys seguits i al següent es feia guaret. pic.twitter.com/SNsSE9HUND
La ramaderia també era força important a la Guàrdia, tant la de bestiar destinat a la comercialització (ovelles i porcs) com a les feines del camp (vaques, bous, eugues, cavalls, matxos i mules). Molt bestiar transhumava, tant latitudinal com ràpidament. pic.twitter.com/an3doi3CxI
Com hem dit, el Diari mostra la duresa de la guerra i el patiment que produí. Guàrdia en fou protagonista: cridà a sometent, defensà Barcelona el 1641 i s’enrolà amb els miquelets; però també en fou víctima: sequera, fam i pesta es sumaren a l'arribada de la guerra al Cabrerès. pic.twitter.com/QkTmxIyzFs
Les planes dedicades a la guerra mostren un home sensat però valent, que abans d'anar a defensar Barcelona fa testament i fa hereu al seu fill Bernat. Un patriota que parla de "nostra nació catalana" i que en tornar de la batalla de Montjuïc no s'està de narrar-ne la victòria. pic.twitter.com/jjtpl8o6nQ
A la fi, el 1660 arribà la pau: “se son tractades les paus tornant nostra Catallunya ab los matexos pactas que astàvam lo any de 1626”. Joan viuria encara tretze anys més, fins als 68 anys. El seu fill Antoni Joan escrigué que morí “ab totes les ordas que un cristià deu rebre”. pic.twitter.com/Iu9FZBT95b
Si aquest fil t’ha interessat, llegeix l’article que l’ha inspirat: “Territori, paisatge i guerra a través de la mirada d'un pagès del segle XVII. Una relectura geogràfica del diari d'en Joan de la Guàrdia”, de Jaume Font i Garolera: https://t.co/QAgd62AWXP pic.twitter.com/a0pq0QDCSL
Joan de la Guàrdia no fou l’únic pagès català en escriure un llibre de memòries. Si t'interessa descobrir altres diaris de pagesos osonencs dels segles XVI-XVIII, et recomanem “Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona”, editat per Rafel Ginebra https://t.co/vKKyTB0xto pic.twitter.com/HZYOEiNC7s
Les imatges utilitzades en aquest fil han estat extretes de les fonts citades a continuació: pic.twitter.com/TnV6xIY1IA
L’Esbart de Vic eren una colla de joves amics que durant la Renaixença es reunien per llegir i parlar de poesia al voltant del molt admirat Jacint Verdaguer. Que saps qui en formà part i sobre què componien poesia? En coneixes l’origen i les diferents etapes? Obrim fil! pic.twitter.com/UdM1uG9jGh
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) October 4, 2021
El grup d’amics ja feia uns anys que es reunien per fer tertúlia poètica a Can Puigsec -l’actual Casa Masferrer–, que era la casa dels germans Masferrer, components del grup. En una de les reunions, Jaume Collell els fa una proposta. pic.twitter.com/OcpoC5lYRE
Collell proposa fer un encontre poètic matinal a la font de la Torre de Morgadès (més endavant Verdaguer la rebatejaria com a Font del Desmai). La idea és ben rebuda pels presents, que decideixen reunir-se l'endemà mateix de matinada a la plaça de Santa Clara per anar a la font. pic.twitter.com/Bqss1JbQz6
Aquell dia Verdaguer no havia anat a la reunió i Collell li envià una nota. La carta, en català antic, informava de la data i el lloc de trobada i incloïa també un símbol (una arpa, emblema de la poesia, amb un desmai, l’arbre de la Font) i el nom del nou grup: l’Esbart de Vic. pic.twitter.com/qaJUL7qTGl
Així naixia el 19 de juny de 1867 l'Esbart de Vic. En aquella primera esbartada hi van assistir Josep Serra i Campdelacreu, Marià Campà, Antoni d’Espona, Martí Genís, Jaume Collell, Francesc d’A. Masferrer, Josep Masferrer, Josep Salarich, Pere Andreu i Jacint Verdaguer. pic.twitter.com/pJreqzftPj
El discurs fundacional, pronunciat per Verdaguer, sintetitza els ideals de l’Esbart: renaixentistes, romàntics i ausonistes, estimen la terra i la llengua i es senten pertanyents de l’espai que va des de la font del Desmai, passant pel poble natal i la plana de Vic, a Catalunya. pic.twitter.com/RRsdxNvP4C
Les esbartades sobretot tenien lloc a l’estiu, que era quan els companys que estudiaven a la Universitat de Barcelona i els del Seminari de Vic es retrobaven. El fet que alguns dels fundadors fossin a Barcelona contribuí en el ressò de l’Esbart més enllà de les fronteres locals. pic.twitter.com/NVVFuT5pjL
Aquesta etapa original de l’Esbart s'estén fins el 1869, amb una petita coda que dura fins el 1871. El que ve a partir del 1871 s'ha de considerar sols un record de l'Esbart. Entre el 1872 i el 1876 no es devien fer trobades, segurament per la guerra civil que viu el país. pic.twitter.com/ZRYfw7rsIi
L’any següent sorgeix el Jovent Vigatà Catalanista, que tot i que voldran agafar el relleu de l’Esbart, no els en podem considerar socis. Arran de la dècada dels vuitanta es celebren noves sessions, però el nom de l’Esbart s’usa tan sols com a reclam. pic.twitter.com/a9YHCDNYx6
Tot i que l’Esbart de Vic acaba, la voluntat de mantenir-ne viva la memòria es tradueix en actes com la inauguració del monument recordant els 50 anys del seu naixement o la reconstrucció de la Font del Desmai l’any 1969, en la qual el Patronat col·laborà. pic.twitter.com/vJq0eCmjlH
Amb la voluntat d'homenatjar l’Esbart de Vic, el Patronat celebra cada any la tradicional esbartada a la Font del Desmai. L’any 2020, per celebrar els 150 anys de l’Esbart, es va realitzar el reportatge que aquí et deixem:https://t.co/eUaVDkErlS pic.twitter.com/6HFlPwgiyV
Si t’ha interessat aquest fil, et recomanem l’article de l’#Ausa que l’ha inspirat: "L'Esbart de Vic: un cercle eminentment romàntic", de Pol Serrabassa https://t.co/UXlLJ0CmFN pic.twitter.com/MOsiAiVNtA
I si en vols saber més, llegeix també els articles de X. Roviró “Més que una font, més que un desmai. Una cronologia de la font” https://t.co/S2q2k4Ie3F i de M. Caralt i P. Tió “150 anys de l’Esbart de Vic. Presentació” https://t.co/2VNlqRG3ER pic.twitter.com/5u0ka1KWnK
Les imatges utilitzades en aquest fil han estat extretes de les fonts citades a continuació: pic.twitter.com/0NBpfMWevF
L'abat i bisbe Oliba és una de les figures medievals més conegudes, sobretot per la seva vinculació amb les assemblees de Pau i Treva. Però Oliba era realment l’home profundament religiós plantejat per la historiografia? És aquest el motiu pel qual professà? pic.twitter.com/HZJfZmsUcr
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) September 27, 2021
Per portar llum a la qüestió, l’article de Josep Camprubí que avui presentem s’endinsa en el context social que li tocà viure a Oliba abans que el 1002-1003 renunciés al títol de comte i entrés com a monjo a Ripoll. Font de la imatge: @monestir_ripoll pic.twitter.com/3aDtgOw3B3
Sabem que el seu pare, Oliba “Cabreta”, tingué quatre fills, que per ordre d’edat eren Bernat, Guifré, Oliba (abat i bisbe) i Berenguer, a més de dues filles, Adelaida i Ingilberga. Amb la renúncia o mort del pare, els drets comtals es reparteixen. Font de la imatge: @Viquipedia pic.twitter.com/AhTUp0DMQu
Bernat heretà els comtats de Besalú i Vallespir; Guifré, els de Cerdanya-Berguedà, Conflent i Capcir. Després d’una anàlisi documental, J. Camprubí conclou que Oliba mai no va rebre cap comtat del seu pare. Font de la imatge: @Viquipedia pic.twitter.com/TzwG55VpM4
Oliba era comte perquè era fill de comtes, perquè administrava els béns propis junt amb la seva mare, ajudava a governar els comtats i possiblement era un recanvi per si un dels germans moria sense descendència o amb els fills petits. Font de la imatge: @monestir_ripoll pic.twitter.com/RM3Tem3n7w
Segurament, quan els nebots van créixer, la seva presència comtal va perdre sentit. El camí religiós permetia a aquells de la seva categoria social d’ocupar un lloc d’importància, una sortida a la qual també optaren Berenguer i Ingilberga. Font de la imatge: @sapienscat pic.twitter.com/5gvMqKwK4Q
En morir el bisbe Oliba els seus seguidors –com sol passar en aquests casos- en devien exagerar les qualitats i minimitzar els defectes. És per això que segons J. Camprubí no podem assegurar que Oliba tingués una veritable vocació religiosa. En tot cas, el debat resta obert. pic.twitter.com/JUHeyLmjQ2
Si aquest fil t’ha interessat, llegeix l’article de Josep Camprubí “L'Abat i bisbe Oliba, va professar per obligació o per vocació?” a #Ausa, la revista del Patronat https://t.co/u006eX1Wop pic.twitter.com/hb6c5NgPHp
Per saber-ne més, llegeix els articles “Què pensaven de l'abat i bisbe Oliba els seus contemporanis?” https://t.co/Fb17tF10om, d'Anscari M. Mundó i “Un document del comte Oliba abans de la seva entrada en religió” https://t.co/lx9KlMd7UP, de Paul H. Freedman.
L’interès per la figura del bisbe Oliba no és nou. L’any 1958 la nostra revista ja publicava un article de Josep Gros i Raguer sobre el pontificat del bisbe Oliba i la seva projecció. Per llegir-lo, només us cal seguir l’enllaç: https://t.co/P7Yr0NClK0
Les imatges utilitzades en aquest fil han estat extretes de les fonts citades a continuació: pic.twitter.com/t8GVsutevH
Els dolços són una part de la nostra cuina que tot l'any acompanyen celebracions, festes i diumenges. Saps quan comença el costum d’acabar l’àpat amb una menja dolça? Com diries que eren els dolços de Vic al segle XVII? Creus que tothom en menjava? El Patronat t'ho explica! pic.twitter.com/ZvU4WVCDT0
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) September 6, 2021
Tot i que consumim dolços des de molt antic -mengem neules, per exemple, ja en època medieval-, és durant el Barroc que es busca introduir postres dolces al final de l'àpat. L'elevat preu del sucre feia que el dolç tingués un gran prestigi i només uns quants en podien gaudir. pic.twitter.com/VIVJdiHbfX
A finals del s. XVI, amb els nous conreus de canyamel de València i Canàries, baixa el preu del sucre i la pastisseria es popularitza. Per les persones riques, el «dolç» esdevé una menja habitual en postres i berenars; per la resta, es restringeix a les festes i celebracions. pic.twitter.com/km3fsAdtXB
Els dolços catalans moderns tenien influència islàmica, jueva, italiana i d'altres pobles mediterranis. A banda de les fruites dolces i seques confitades i altres llamins, el pastís per excel·lència a Catalunya era el tortell, que avui sabem que s’elabora almenys des de 1634. pic.twitter.com/UKuZf3gUZg
A Catalunya, l’adroguer-confiter era qui preparava i venia aquestes menges dolces, moltes de les quals són semblants a les que mengem avui en dia: confitures, conserves, melindros... L'adroguer podia arribar a vendre més de 1.200 productes entre dolços i aliments d'ús comú. pic.twitter.com/4Hrfy3Q8r2
El 1668 l'aprenent Rafel Corominas recopilà fins a 79 receptes, necessàries per passar l’examen al gremi d'adroguers de Vic. En aquest document podem veure quins ingredients, estris i tècniques s’usaven per preparar dolços a la Catalunya interior del XVII i en concret a Vic. pic.twitter.com/uAXSyhRKao
Per saber-ne més o per aprendre a preparar «dragia de matafaluga emparalada», «malons cuberts» o «marssapans» com un autèntic confiter del segle XVII, llegeix a l’#Ausa "Les confitures i les menges dolces al segle XVII: El cas de Vic" d’ I. Juncosa a https://t.co/UaEa46vhh4 pic.twitter.com/zFoXKmcg8i
Si la qüestió t'ha interessat, llegeix també el receptari publicat l'any 1857 pel famós cuiner del palau episcopal de Vic, Felip Cirera: "Avisos o sien regles senzilles a un principiant cuiner o cuinera, adaptades a la capacitat dels menos instruïts" https://t.co/66gvTx1qMt pic.twitter.com/C4fsMPMSAb
Les imatges utilitzades en aquest fil han estat extretes de les fonts citades a continuació: pic.twitter.com/KxRmjyDd8V
Aquest mes d’agost torna la Festa Major de Manlleu amb la seva popular representació de la Llegenda del Serpent, un animal fantàstic de la tradició catalana amb llegenda i cançó pròpies. En aquest fil revelarem un dels seus misteris: l’enigma del morter @ajManlleu @SerpentManlleu pic.twitter.com/TYhmvClx7s
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) August 11, 2021
El temible Serpent -que devorava bèsties i persones, inclòs el senyor rector- tenia un diamant que assegurava la fortuna a qui el posseís. Algun espavilat li va robar i el va amagar a sota d’un morter. El Serpent va morir enrotllat al seu voltant, provant de recuperar la joia. pic.twitter.com/nR5yTcoVa3
Es fa difícil entendre que un petit morter de cuina pogués ser responsable de tal destrucció. I si el morter no era un morter de cuina? Certament, el morter del Serpent no era un estri culinari sinó un bugader, un recipient molt més gran que antigament servia per fer la bugada. pic.twitter.com/m3v2ZP9odi
«Morter» s’usa en el mateix sentit en una nadala: «Sant Josep fa bugada/ de dintre d’un morter,/ hi posa una flassada,/ també lo travesser». Amb l'extensió de l'ús del sabó, els bugaders o morters van anar desapareixent i el procés de rentar es va començar a fer en rius i canals. pic.twitter.com/qHgVwssccb
Voleu saber com es rentava la roba en un morter, conèixer més serpents catalans o descobrir la relació entre Marià Vayreda i la cançó del Serpent de Manlleu? Llegiu «El Serpent de Manlleu: l’enigma del morter i la cançó al descobert» de Toni Donada #Ausa https://t.co/sRvNFKRAYI pic.twitter.com/fbgDtxmRCp
Per saber-ne més, podeu llegir a l'#Ausa “Notícies del Serpent de Manlleu a partir d'una "letrilla" de fra Jacint de Santa Bàrbara (1726-1807)”, del mateix T. Donada (2019): https://t.co/qSyJKthcqR i “El serpent de Manlleu”, escrit per E. Gaja l'any 1955: https://t.co/ZktLqGQzsS
1/ El darrer any hem ft recerca sobre ls galeries d fills il•lustres en el marc d’un projecte finançat x @iramunt, @EstudisOsonencs i @Ipatrimoni. Entenem q són un exponent interessant d ls iniciatives memorials q es van impulsar ds dl món local a partir dl darrer terç dl s. XIX. pic.twitter.com/ZEshPZIgss
— dvd_cc (@dvd__cc) May 5, 2022
2/ Les galeries d ciutadans (fills) il•lustres sn col•leccions d retrats (normalment pintures a l’oli) q tenen la missió d perpetuar el record d personalitats destacades d l’indret i esdevenir un espai d’afirmació col•lectiva. Són un ‘lloc de memòria’ (P. Nora). pic.twitter.com/Wm0FIcuIux
 |
 |
3/ Aquestes col•leccions formen part d’un fenomen molt estès en la cultura europea dels segles XIX i XX: el culte als grans homes (en molt menor mesura en són objecte les dones), la celebració pública de determinades figures erigides com a referents. pic.twitter.com/PahHs5ELO6
4/ Les galeries d ciutadans il•lustres van proliferar a diverses ciutats de Catalunya i Balears entre 1871 i 1923. Tot i que no és el cas d la d Barcelona, aturada el 1971, la majoria d’aquestes col•leccions avui continuen actives (incorporen periòdicament nous retrats). pic.twitter.com/PoBc6HEYQH
5/ A Catalunya se’n van crear a Barcelona, Manresa, Mataró, Lleida, Olot, Reus, Tarragona, Terrassa, Valls, Vic, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Sense èxit, també es van plantejar a Figueres, Girona i Tortosa. Igualada i Sabadell van impulsar iniciatives semblants. pic.twitter.com/vPui4fAeNt
6/ A Balears en trobem a Mallorca (Palma, Felanitx, Pollença i Sóller), Menorca (Maó i Ciutadella) i Eivissa (Vila). Amb posterioritat al període que hem estudiat, altres poblacions s’han dotat de les seves pròpies galeries de fills il•lustres. pic.twitter.com/ZuPGT5oXvP
7/ La d Barcelona, iniciada amb la figura d’A. Capmany, va exercir forta influència en les impulsades a d’altres ciutats. Al mateix temps, la Ciutat Comtal havia tingut present la d Palma, creada al s. XVII i mantinguda i acrescuda fins avui malgrat l’incendi d 1894. pic.twitter.com/C1zQ8vs7YY
 |
 |
8/ La majoria es troben allotjades a les cases consistorials i sovint els ajuntaments n’han estat els promotors principals, però cal no oblidar el paper de determinades personalitats, entitats i periòdics. En la creació de la de Reus, p.e., fou important el Centre de Lectura. pic.twitter.com/DmaLYKlpX8
9/ Entre els retratats hi trobem una majoria aclaparadora d’homes. A la de Barcelona, fins al 1915, l’única efígie de dona fou la de Josepa Massanés. A la resta de galeries la cosa no va ser gaire diferent i, sovint, les poques consagrades com a referents eren religioses. pic.twitter.com/ebkJdncOYD
10/ Els homes representats són escriptors i intel•lectuals, professionals liberals, polítics i militars, principalment. Tipus socials prou representatius de les elits que conformaven les societats liberals del llarg segle XIX. pic.twitter.com/tcortCgzq3
11/ Les biografies encomiàstiques, confegides per a les cerimònies d’incorporació de cada nou retrat, oferien l’oportunitat de vehicular determinades principis, valors i idees al públic. pic.twitter.com/RkIbNyhe2o
12/ A Vic, per exemple, la galeria municipal, amb personalitats com sant Miquel dels Sants, Jaume Balmes, Jaume Callís o Llucià Gallissà, entre altres, va servir per reafirmar la idea ja articulada i difosa de la ciutat de sants i savis. pic.twitter.com/28k45V0kw7
13/ Independentment de si les galeries són avui un vehicle adequat per construir la ciutadania –un debat que seria ben legítim, és clar–, afirmem que, en conjunt, tenen un valor patrimonial, artístic i històric rellevant. pic.twitter.com/42sdq0jW7l
 |
 |
14/ Tot just s'han publicat obres rellevants x a aquesta qüestió: L. Alsina et al., Construint la memòria. La Galeria de Catalans Il•lustres de Barcelona (Comanegra-RABLlB, 2021); A. Balcells, Les galeries catalanes de ciutadans il•lustres i la memòria col•lectiva (IEC, 2021). pic.twitter.com/bYYsfxLk6A
 |
 |
15/ Crèdits. pic.twitter.com/i9dWaDg3OD
16/ El meu agraïment a les persones i institucions que m’heu donat un cop de mà.
Enguany al Patronat d’Estudis Osonencs celebrem els 70 anys de la nostra fundació. Aprofitant l’avinentesa, us explicarem la missió del Patronat i la seva història. Encetem fil! pic.twitter.com/v8UPFkNqoG
— Patronat d’Estudis Osonencs (@EstudisOsonencs) December 6, 2022
El Patronat d’Estudis Osonencs és una societat cultural i acadèmica amb seu al Temple Romà de Vic. Va néixer en aquesta mateixa ciutat l’any 1952 per iniciativa del grup de Mont-rodon, una colla d’amics de la comarca interessats per la cultura. pic.twitter.com/hLyIEgWb3s
 |
 |
Entre els 1rs membres del Patronat hi hagué personalitats destacades com el canonge i historiador Eduard Junyent. La institució recollia, i recull, la tradició cultural del Cercle Literari, la Societat Arqueològica i el Centre Excursionista de Vic, fundades el 1860, 1882 i 1911. pic.twitter.com/8rzZquTc9d
D’aleshores ençà el Patronat ha treballat sense interrupció per fomentar, propulsar, orientar i coordinar la investigació científica; conrear les arts i les lletres; protegir el patrimoni cultural, artístic i monumental de la comarca, i promoure valors humanístics en general. pic.twitter.com/ziq2Qwz6Ov
El Patronat és propietari del Temple Romà i de dos indrets de gran significació per la figura de Mn. Cinto Verdaguer, l’Esbart de Vic i la Renaixença com són l’església romànica de Sant Esteve de Vinyoles i la Font del Desmai. pic.twitter.com/wDVMSynsBg
 |
 |
L’entitat té cura d’aquests espais i hi organitza exposicions i activitats diverses: homenatges, noves esbartades, ofrenes, conferències i jornades, en record de Verdaguer i de la colla de l'Esbart de Vic. https://t.co/xkzibwbx2v pic.twitter.com/xkzibwbx2v
L’òrgan d’expressió de l’entitat és la revista AUSA, una publicació semestral que s’edita des de l’any 1952 i que compta amb un gran prestigi. Podeu consultar-ne els estudis locals i comarcals tant en suport paper com en la seva versió electrònica. raco.cat/lndex.php/Ausa... pic.twitter.com/pue8F1Z2ap
El PEO també publica les col·leccions «Monografies» i «Osona a la Butxaca», i, en coedició amb l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic i el Museu Episcopal de Vic, «Documents» i «Catàlegs»: https://patronatestudisosonencs.cat/ca/productes/v... pic.twitter.com/8xqpg87MfT
El Patronat ha esdevingut un referent en el seu àmbit d’actuació que avui encara el futur amb nous propòsits: progressar en la implantació territorial en el conjunt de la comarca, ampliar i consolidar el mecenatge públic i privat i fomentar el treball en xarxa amb altres centres.
Avui dia, els nostres reptes són ampliar i renovar la base associativa, fomentar una major participació dels socis, millorar la difusió pública de la nostra activitat i implicar-nos més decididament en alguns debats d’actualitat.
Si voleu estar al cas de la nostra activitat podeu seguir-nos a Twitter @EstudisOsonencs, Instagram instagram.com/patronatestudi... i Facebook https://ca-es.facebook.com/Patronatdestud... i consultar la nostra pàgina web, disponible a patronatestudisosonencs.cat
pic.twitter.com/gounBnEx8I
El contingut d’aquest enfilall ha estat inspirat en l’article de David Cao @dvd__cc sobre el Patronat d’Estudis Osonencs, a la revista Frontissa (Desembre 2016 – n. 32). Si el fil us ha interessat, consulteu l’article a calaix.gencat.cat/bitstream/hand... pic.twitter.com/cNCLIPjDF9
Les imatges utilitzades en aquest fil han estat extretes de les fonts citades a continuació: pic.twitter.com/d1xxzYC9X6
Pare Xifré s/n 08500 Vic
Apartat de Correus 43
©Patronat d'Estudis Osonencs - Tots els drets reservats
