"CSUC" 500 revistes a RACO: AUSA, la primera a incorporar-s’hi
"LLETRES DE DONA" La Font del desmai s’omple de poesia amb la nova generació de poetes osonencs
El passat mes de novembre, el repositori de Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO) va arribar a les 500 revistes incorporades.
Amb motiu d’aquesta fita hem organitzat una sèrie d’entrevistes amb responsables de revistes, col·laboradors, experts i usuaris de RACO perquè n’opinin sobre el repositori i la seva trajectòria.
Comencem per Ausa, la primera revista que es va incorporar a RACO i que publica el Patronat d’Estudis Osonencs. Ausa té una periodicitat semestral i recull estudis de qualsevol disciplina humanística o científica relacionats amb la comarca d’Osona.
Parlem amb Rafel Ginebra, codirector d’Ausa:
Rafel Ginebra Molins, codirector d’AUSA.
El Patronat d’Estudis Osonencs va començar a publicar la revista Ausa el 1952 i cap a l’any 2002 i en motiu dels 50 anys de la revista ens vàrem plantejar la possibilitat de digitalitzar tots els números apareguts fins aleshores amb la idea d’editar-los en un CD i fer-ho arribar als socis de l’entitat.
Aleshores formava part de la junta del Patronat una persona que treballava al llavors Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC), que lògicament tenia una visió més lúcida del futur de les publicacions com la nostra i de les oportunitats que aleshores començaven a obrir les noves tecnologies, i va plantejar l’alternativa de penjar la revista directament a internet a text complet. La veritat és que aleshores això resultava estrany. No era normal poder accedir de manera directa i gratuïta a publicacions i, per tant, tampoc semblava normal oferir directament i gratuïtament tots els continguts de la nostra revista. Fins i tot temíem que si tothom podia accedir gratuïtament a la revista, part dels nostres socis no veurien interès en continuar sent-ho, però d’altra banda pensàvem que part dels socis també ho veurien com un avenç i que per contra guanyàvem tot un nou univers quant a visibilitat i accessibilitat. Al final, tot i que en realitat alguns pensàvem que hi havia un cert risc tampoc no vàrem dubtar gaire i de seguida vàrem estar d’acord en intentar-ho.
De fet, la revista va començar a ser accessible en línia el 2002. Inicialment tots els números anteriors, des de 1952 fins a l’any 2000, que lògicament es van haver de digitalitzar a partir dels exemplars en paper, es consultaven a través d’una interfície específica, que estava hostatjada pel projecte Traces de la UAB. La interfície es va integrar al nostre rudimentari web (que de fet es va desenvolupar amb aquest objectiu). Els números més recents, és a dir els que eren a partir de 2001, es podien consultar a la Base de dades de Sumaris, de l’aleshores CBUC. Finalment, des del mes de maig de 2006 la totalitat de la revista va passar a ser consultable a RACO.
– Quins beneficis hi veieu?Des del punt de vista d’editors de la revista evidentment els beneficis des del principi eren, i segueixen sent, la visibilitat, la possibilitat de fer accessibles els continguts de la revista a uns usuaris que poden tenir coneixement de la revista o poden, fins i tot, no conèixer-la però anar-hi a parar a través de les cerques. I com a usuaris, els beneficis, fins i tot per a nosaltres mateixos, són la facilitat de localitzar i accedir als continguts de la revista amb molta més agilitat que a la revista en paper, i des de qualsevol lloc.
– RACO, és el que esperàveu? És més o menys del que esperàveu?Jo diria que en el seu moment no teníem massa clar què n’esperàvem. No sé si algú tenia prou clar aleshores què se’n podia esperar tant de RACO en concret com en general de les plataformes consorciades d’accés a publicacions de recerca. En tot cas, nosaltres, des d’Ausa, tampoc ens plantejàvem expectatives concretes. Pensàvem que era una oportunitat i que d’alguna manera era cap on s’havia d’anar perquè d’entrada semblava evident que obria moltes possibilitats amb pocs riscos (que han resultat ser nuls), i això sense requerir, a una entitat com el Patronat, ni esforços ni costos inassumibles. A partir d’aquí, jo diria que l’evolució de RACO, amb l’increment de continguts i, per tant, amb l’increment de la seva potència, ha fet realitat les millors expectatives que ens poguéssim haver creat, tant des del punt de vista d’editors com des del punt de vista d’usuaris privats.
– Alguna anècdota relacionada amb el repositori?No és pròpiament una anècdota, però una de les coses que resulta molt útil de RACO són les eines estadístiques que proporciona. Les dades que dona, però, són sovint ben misterioses, i nosaltres ho constatem reiteradament. Per exemple, en revisar els articles més consultats, a vegades s’hi troba certa lògica, però sovint els resultats, tot i que segur tenen alguna explicació, semblen molt sorprenents. En el nostre cas, per exemple, del 2014 al 2016 vàrem tenir com a article més consultat, amb fins a 4.000 consultes anuals i més que duplicant l’article següent, un petit article de tres pàgines de 1954 titulat Libertad física y libertad moral. Segur que hi ha alguna explicació, que l’article devia constar en algun pla d’estudis o alguna bibliografia obligatòria, però sigui com sigui, revisar de tant en tant les estadístiques resulta sovint interessant i suggerent, però també sorprenent.
– Quin futur veieu per a les revistes? I per a RACO?Pel que fa a les revistes no sé si és fàcil de dir. No ho sé, segur que hi ha persones que tenen una major perspectiva i una percepció més lúcida. La percepció com a editors d’una revista com Ausa és que el present és complicat, però suposo que sempre ho ha sigut. Potser pensant en publicacions del nostre entorn diria que hi ha dos factors que pressionen o que condicionen el futur. D’una banda, a nivell de costos la possibilitat d’existir “en digital” fa que es plantegi la possibilitat d’abandonar l’existència en paper. En el nostre cas, la voluntat de moment és mantenir la doble edició, encara que no sé si és només per tradició o per devoció, i no sé si en algun moment l’evolució del perfil de les persones que hi hagi al davant de la revista, com de les persones que conformin la massa de socis de la nostra entitat, farà que es vegi simplement innecessari mantenir aquesta doble edició.
D’altra banda, potser l’aspecte que ara resulta més carregós és el compliment dels cada cop més complexos i burocràtics criteris que imposen les entitats avaluadores de revistes científiques. Això, per a revistes com la nostra, que no comptem amb una estructura professionalitzada, resulta complicat, farragós i sovint fins i tot descoratjador. A vegades tens la sensació d’estar-te allunyant dels objectius inicials de la publicació -donar difusió a estudis que suposen una aportació d’interès per a la comunitat en general i per als nostres socis en particular- i d’acabar estant molt al servei dels afanys curriculars i acadèmics particulars d’un col·lectiu molt concret -docents universitaris i aspirants a ser-ho-. Malgrat això, tot i la sensació que els criteris “objectius” d’avaluació de revistes resulten sovint arbitraris, la voluntat, ara per ara, és de seguir adaptant-nos-hi, per respecte a la credibilitat i prestigi que ha anat assolint la revista al llarg dels seus ja 67 anys d’existència.
Quant al futur de RACO, crec que l’evidència de la seva utilitat com a referent i aglutinador de les publicacions catalanes de l’àmbit de la recerca ha de garantir la seva consolidació i el seu futur.
– Fa 12 anys que AUSA és accessible a través de RACO, quina valoració en feu?La valoració només pot ser positiva. RACO proporciona visibilitat, accessibilitat i difusió a la revista i fa que els seus continguts resultin útils a un conjunt de persones molt més ampli del que podríem abastar ni que fos des del nostre propi web. RACO crea sinergies, potencia el valor dels continguts de la revista al posar-los en relació amb els de la resta de revistes i d’alguna manera valoritza també la feina de les persones que col·laborem a fer possibles revistes com Ausa.
http://blog.csuc.cat/?p=15633
LLETRES DE DONA / 3 juny 2019
3 de juny de 2019 El Patronat d’Estudis Osonencs organitza cada any un recital literari a la Font del desmai de Folgueroles per commemorar l’aniversari de la mort del poeta Verdaguer. Aquest any van comptar amb una mostra de la darrera fornada d’escriptors osonencs del segle XXI: Maria Isern, Núria Armengol, Jaume Coll, Anna Miralpeix, Irene Solà i Jofre Palau. Acompanyats per l’acordió del serbi Nikola Tanaskovic tots ells van recitar versos dels seus últims poemaris, publicats entre 2010 i 2019.
El temps va acompanyar la matinal literària i, entre els cants dels ocells, es va traçar un itinerari per la poesia dels joves autors i autores, entre els quals, tal com va reconèixer Pere Tió, un dels conductors de l’acte, “hi ha una forta i notable presència femenina”. El recital no va consistir en una lectura seguida dels textos de cada autor, sinó que es va tractar d’un repàs dels diferents punts de vista a partir d’un guió temàtic, “que és aquest com podria ser un altre”, va apuntar Pere Tió.
Montse Caralt va presentar el primer bloc, dedicat al cos. Maria Isern, Irene Solà i Anna Miralpeix van llegir els seus poemes enfocats en aquesta temàtica, mentre el públic deixava que les rimes comencessin a posar-se també dins del seu cos. Tal com la presentadora va remarcar, “la poesia de Maria Isern parla de l’interior, del nostre interior i de les arquitectures del nostre cos; Irene Solà compara aquests interiors amb els exteriors d’una casa; i, d’una forma semblant, la pell vellutada del cos i la impermanència interior d’un pit es veuen en una poesia d’Anna Miralpeix”.
Maria Isern, Anna Miralpeix, Irene Solà i Núria Armengol en una de les seves intervencions
Després d’una peça del músic Nikola Tanaskovic es va encarar el segon conjunt de poemes, seguint encara amb l’evolució del cos i de l’interior femení, introduint-hi també la sexualitat. Van repetir lectura les mateixes 3 escriptores, i s’hi va sumar també Jaume Coll.
L’acordió va tornar a donar pas a la nova temàtica, aquesta vegada relacionada amb els trets que comparteixen els joves escriptors osonencs: la presència de la vida rural, tant en l’àmbit lèxic com de pensament. Montse Caralt, que va recitar un poema de Maria Mercè Marçal, Jaume Coll i Jofre Palau van fer un recorregut pel bosc, la naturalesa i els seus secrets.
Núria Armengol era l’única que faltava per intervenir, i ho va fer en el quart bloc. Tal com va dir Montse Caralt “la seva escriptura trencada mostra un món amb boira que propaga silenci, amb passos que ressonen en la nit i un pessimisme existencial”. La bellesa de les seves paraules va seguir delectant als assistents, que s’aixecaven dels bancs habilitats per seure perquè els tocava el sol, però no marxaven, ningú volia deixar de sentir la poesia dins seu.
Nikola Tanaskovic va tornar a fer sonar les seves notes per donar pas a l’últim bloc, en el que es va seguir amb la temàtica del paisatge i on Pere Tió va establir algunes diferències entre els escriptors i les escriptores presents. Com es veu en el darrer llibre d’Irene Solà, Canto jo i la muntana balla, les poetes busquen símbols més relacionats amb “la sexualitat, la sensualitat i la seducció subtil, el misteri i la transformació del jo” per transmetre els sentiments en les seves obres. Per això recorren a animals com les serps o els llangardaixos, mentre que els nois prefereixen animals més rurals.
Per posar punt final al recital, quan el sol ja picava com si ens trobéssim al mes d’agost, l’organització va oferir als assistents aigua i anís, cosa que també s’havia fet al començament, i fruits secs i moscatell, per continuar amb el bon gust de boca que havien deixat els poemes recitats.
Pare Xifré s/n 08500 Vic
Apartat de Correus 43
©Patronat d'Estudis Osonencs - Tots els drets reservats
