La coberta del Temple Romà que hem vist fins ara havia entrat en un estat d’obsolescència, producte de patologies constructives greus a l’estructura portant i esgotament de materials, la qual cosa feia necessària una rehabilitació profunda. Ja el Pla Director del Temple, l’any 2015, en preveia la substitució per garantir la seguretat i la salubritat de l’edifici, alhora que identificava tot allò que requeriria una conservació estricta i també els criteris principals que caldria pel fet de tractar-se d’un Monument Cultural d’Interès Nacional. Recentment, les obres de restauració s’han portat a terme promogudes pel Patronat d’Estudis Osonencs, amb el patrocini i la col·laboració de l’Ajuntament de Vic i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i han acabat l’actual mes d’octubre de 2025.
Vist de fora estant, ja es fa patent la teulada nova de línia romana, però així que s’entra a la cel·la, apareix un espai arquitectònic força diferent d’aquell que havíem pogut experimentar nosaltres fins al novembre de 2024, quan es van iniciar les obres. En aquest sentit, tanmateix, és important recordar que, aquell espai que ens era familiar ja havia substituït altres espais arquitectònics anteriors, a causa de les reformes que el Temple, com a edifici viu que és, va anar incorporant a partir de les necessitats i la manera de veure el món i de tractar el patrimoni en el transcurs dels anys. Així, fent un salt en el temps d’aproximadament 1800 anys (des de la construcció del Temple original a finals del segle I- principis del segle II, fins a l’any 1882 en què es va constatar la seva existència embolcallat en l’edifici del Palau dels Montcada), podem parlar amb seguretat de l’existència de quatre moments històrics que varen mostrar una imatge completa del temple amb la seva coberta.
El Temple original romà només ens el podem imaginar pels fragments de teules romanes trobades a les excavacions arqueològiques i per les deduccions que es poden fer a partir de la comparació amb altres temples romans de la mateixa època. En canvi, dels últims tres espais arquitectònics, en podem donar raó, basant-nos en la documentació, i comprovar que els uneixen uns mateixos objectius en el temps.
Així, dins l’últim quart del segle XIX, Vic va decidir reconstruir el Temple en un acte d’afirmació de la Ciutat en plena Renaixença de Catalunya i en un moment d’implantació industrial a les vores del Ter que comportava uns grans canvis socials, econòmics i demogràfics en l’àmbit comarcal, força inquietants. El Temple s’havia de reconstruir amb tres objectius: donar un valor rememoratiu intencionat al monument, per tal com representava un primer origen noble de la ciutat; conservar i posar en evidència els seus valors historicoartístics; i, finalment, dotar-lo d’un ús cultural que es va concretar, en aquell moment, a ser la seu del museu lapidari. De la reconstrucció de la cel·la i les escalinates, entre 1884 i 1901, en va resultar una coberta volada que protegia unes obertures contínues al sotateulada de les parets nord i de migdia. Aquestes obertures, conjuntament amb una claraboia central, dotava el recinte interior, l’antiga cel·la, d’una llum zenital general molt pròpia del segle XIX i molt apta per a l’ús museístic. L’espai arquitectònic obert que mostrava, en conseqüència, donava preferència a l’ús i s’apartava molt de la imatge tancada del temple romà clàssic.
Les obres de mitjans segle XX, entre 1957 i 1959, van continuar amb la reconstrucció del Temple. Es va cobrir l’atri i es va unificar la coberta. L’espai arquitectònic de l’interior va experimentar un canvi rotund: es va eliminar la claraboia, es van tapiar les finestres contínues i es va construir un altell sotateulada. Aquests canvis van anul·lar la il·luminació zenital, per la qual cosa només entrava a la cel·la la llum de llevant provinent de la porta d’accés. Exteriorment, també la imatge del Temple va canviar substancialment en eliminar-se les barbacanes volades i construir-s’hi unes cornises que, al seu torn, tenien continuïtat en el frontó de l’atri. La nova imatge, que ha arribat fins ara, responia a la voluntat de completar l’edifici amb l’atri i de recuperar així un model de temple romà més autèntic d’acord amb el pensament cultural dels temps. No obstant això, hem de remarcar que el canvi es va fer sense renunciar als tres objectius abans esmentats de reconstruir i conservar el Temple tot mostrant el seu valor historicoartístic, amb la voluntat de commemorar l’origen històric de la ciutat i dotar-lo d’un ús públic, que ara no quedaria restringit a la funció museística, sinó que seria obert a l’acolliment d’activitats culturals diverses.
Finalment, en les reformes actuals, seixanta-sis anys més tard, s’han fet les obres imprescindibles a la coberta per aconseguir la seguretat, la salubritat i els aïllaments tèrmics i acústics necessaris per el desenvolupament de les activitats normals que es desenvolupen al Temple.
En un edifici d’origen romà construït quasi 2000 anys enrere, no solament s’hi havia d’actuar segons l’esperit romà, sinó que s’havia de donar continuïtat als tres objectius abans citats que havien guiat les dues intervencions anteriors fetes a la seva coberta, perquè segueixen encara vigents. D’altra banda, en concordança amb el Pla Director, s’havien d’utilitzar les tècniques i els procediments actuals en la restauració de monuments, enumerats principalment a la Carta de Venècia, i també respectar, en allò que fos possible, els elements arquitectònics provinents de les etapes anteriorment descrites, a partir del reconeixement que formen part important de la història del monument.
Hem de destacar, però, la novetat que representa l’actual espai arquitectònic que s’ha assolit desmuntant l’empostissat de l’altell, que ens permet de veure i experimentar, per primera vegada, el tancament de l’espai interior en la seva completesa, característica fonamental de l’arquitectura romana. Probablement és el que ara sobtarà més als visitants que havien conegut el temple abans d’aquesta última intervenció, però creiem que s’ha de veure com un pas més enllà de l’obra de 1959. Un pas fet a partir dels criteris i del moment cultural present, que ha cercat l’actualització fidel dels tres objectius que la ciutat ja va establir a finals del segle XIX.
Així és com, des del Patronat d’Estudis Osonencs, s'ha afrontat la nostra responsabilitat com a promotors de l’obra que ara presentem i oferim a la ciutat.
Miquel Surinyach Pla
Membre de la Comissió Executiva per a la restauració de la coberta del temple romà de Vic.
VíDEO
La cubierta del Templo Romano que habíamos conocido hasta ahora había entrado en un estado de obsolescencia, como consecuencia de patologías constructivas graves en la estructura portante y del agotamiento de los materiales, lo que hacía necesaria una rehabilitación profunda. Ya el Plan Director del Templo, en el año 2015, preveía su sustitución para garantizar la seguridad y la salubridad del edificio, al tiempo que identificaba aquellos elementos que requerían una conservación estricta y los criterios principales que debían seguirse por tratarse de un Monumento Cultural de Interés Nacional. Recientemente, las obras de restauración han sido ejecutadas bajo el impulso del Patronat d’Estudis Osonencs, con el patrocinio y la colaboración del Ajuntament de Vic y del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, y han concluido en el presente mes de octubre de 2025.
Desde el exterior ya resulta evidente la nueva cubierta de perfil romano, pero nada más entrar en la cella aparece un espacio arquitectónico muy diferente del que habíamos experimentado hasta noviembre de 2024, cuando comenzaron las obras. En este sentido, sin embargo, es importante recordar que el espacio que nos resultaba familiar ya había sustituido a otras configuraciones arquitectónicas anteriores, a causa de las sucesivas reformas que el Templo, como edificio vivo que es, había ido incorporando en función de las necesidades y de las formas de entender el mundo y de tratar el patrimonio a lo largo del tiempo. Así, dando un salto de aproximadamente 1800 años (desde la construcción del Templo original a finales del siglo I o principios del siglo II d. C. hasta 1882, cuando se constató su existencia envuelto en el edificio del Palacio de los Montcada), podemos hablar con seguridad de cuatro momentos históricos en los que el templo mostró una imagen completa con su cubierta.
Del Templo romano original solo podemos hacernos una idea a partir de los fragmentos de tejas romanas hallados en las excavaciones arqueológicas y de las deducciones que cabe realizar comparándolo con otros templos romanos de la misma época. En cambio, de los tres últimos espacios arquitectónicos podemos dar razón documentada y comprobar que los unen los mismos objetivos a lo largo del tiempo.
Así, en el último cuarto del siglo XIX, Vic decidió reconstruir el Templo en un acto de afirmación de la ciudad en plena Renaixença catalana y en un momento de implantación industrial a orillas del Ter que comportaba grandes y a menudo inquietantes cambios sociales, económicos y demográficos en el ámbito comarcal. El Templo debía reconstruirse con tres objetivos: dotar al monumento de un valor rememorativo intencionado, en cuanto representaba un origen noble primordial de la ciudad; conservar y poner en evidencia sus valores histórico-artísticos; y, por último, proporcionarle un uso cultural que se concretó, en aquel momento, en ser la sede del museo lapidario. De la reconstrucción de la cella y de las escalinatas, realizada entre 1884 y 1901, resultó una cubierta volada que protegía unas aberturas continuas en los muros norte y sur bajo el alero. Estas aberturas, junto con un lucernario central, dotaban al recinto interior —la antigua cella— de una iluminación cenital general muy propia del siglo XIX y muy apta para el uso museístico. El espacio arquitectónico abierto que resultó daba, en consecuencia, preferencia al uso y se apartaba notablemente de la imagen cerrada del templo romano clásico.
Las obras de mediados del siglo XX, entre 1957 y 1959, continuaron la reconstrucción del Templo. Se cubrió el atrio y se unificó la cubierta. El espacio arquitectónico interior experimentó un cambio radical: se eliminó el lucernario, se tapiaron las ventanas continuas y se construyó un altillo bajo cubierta. Estos cambios anularon la iluminación cenital, por lo que solo entraba en la cella la luz de levante procedente de la puerta de acceso. También exteriormente la imagen del Templo cambió sustancialmente al eliminarse los aleros volados y construirse unas cornisas que, a su vez, continuaban en el frontón del atrio. La nueva imagen, que ha perdurado hasta ahora, respondía a la voluntad de completar el edificio con el atrio y recuperar así un modelo de templo romano más auténtico de acuerdo con el pensamiento cultural de la época. No obstante, debemos remarcar que el cambio se llevó a cabo sin renunciar a los tres objetivos antes mencionados: reconstruir y conservar el Templo mostrando su valor histórico-artístico, conmemorar el origen histórico de la ciudad y dotarlo de un uso público que ya no quedaría restringido a la función museística, sino que se abriría al acogimiento de actividades culturales diversas.
Por último, en las reformas actuales, sesenta y seis años después, se han ejecutado las obras imprescindibles en la cubierta para lograr la seguridad estructural, la salubridad y los aislamientos térmicos y acústicos necesarios para el desarrollo normal de las actividades que se realizan en el Templo.
En un edificio de origen romano construido hace casi dos mil años, no solo había que actuar conforme al espíritu romano, sino que era preciso dar continuidad a los tres objetivos antes citados que habían guiado las dos intervenciones anteriores en su cubierta, pues siguen plenamente vigentes. Por otro lado, en concordancia con el Plan Director, se tenìan que emplear las técnicas y procedimientos actuales en la restauración de monumentos —principalmente los enumerados en la Carta de Venecia— y respetar, en la medida de lo posible, los elementos arquitectónicos procedentes de las etapas anteriormente descritas, en reconocimiento de que forman parte importante de la historia del monumento.
Debemos destacar, sin embargo, la novedad que representa el actual espacio arquitectónico conseguido al desmontar el entablado del altillo, lo que nos permite ver y experimentar por primera vez el cerramiento del espacio interior en su totalidad, característica fundamental de la arquitectura romana. Probablemente sea esto lo que más sorprenderá a los visitantes que conocieron el templo antes de esta última intervención, pero creemos que debe entenderse como un paso más allá de la obra de 1959: un paso dado desde los criterios y el momento cultural presente, que ha buscado la actualización fiel de los tres objetivos que la ciudad ya estableció a finales del siglo XIX.
Así es como, desde el Patronat d’Estudis Osonencs, hemos asumido nuestra responsabilidad como promotores de la obra que ahora presentamos y ofrecemos a la ciudad.
Miquel Surinyach Pla
Miembro de la Comisión Ejecutiva para la restauración de la cubierta del templo romano de Vic.
The roof of the Roman Temple as we had known it until now had entered a state of obsolescence, the result of serious structural pathologies in the load-bearing elements and the exhaustion of materials, which necessitated a thorough rehabilitation. As early as 2015, the Temple’s Master Plan had already foreseen its replacement in order to guarantee the safety and hygienic conditions of the building, while at the same time identifying those elements that required strict conservation and the principal criteria to be followed given its status as a Cultural Monument of National Interest. Recently, the restoration works have been carried out under the auspices of the Patronat d’Estudis Osonencs, with the sponsorship and collaboration of Vic City Council and the Department of Culture of the Generalitat de Catalunya, and were completed in the present month of October 2025.
From the exterior, the new roof of Roman profile is already evident; yet as soon as one enters the cella, an architectural space appears that is markedly different from the one we had experienced until November 2024, when the works began. In this regard, however, it is important to recall that the space with which we were familiar had itself already replaced earlier architectural configurations, owing to the successive reforms that the Temple, as a living building, had incorporated in response to changing needs and to evolving conceptions of the world and of heritage management over the course of time. Thus, leaping forward approximately 1,800 years (from the construction of the original Temple at the end of the first century or beginning of the second century AD until 1882, when its existence was confirmed, enveloped within the structure of the Palau dels Montcada), we may confidently identify four historical moments in which the temple presented a complete image with its roof.
The original Roman Temple can only be imagined on the basis of the fragments of Roman tiles discovered during archaeological excavations and through deductions drawn from comparison with other Roman temples of the same period. By contrast, the last three architectural phases may be documented and shown to share the same objectives across time.
Thus, in the final quarter of the nineteenth century, Vic resolved to reconstruct the Temple in an act of civic affirmation amid the full flowering of the Catalan Renaixença and at a moment of industrial implantation along the banks of the Ter that was bringing profound and often disquieting social, economic and demographic change to the region. The Temple was to be reconstructed with three objectives: to endow the monument with deliberate commemorative value, inasmuch as it represented a noble primordial origin of the city; to conserve and highlight its historic and artistic values; and, finally, to provide it with a cultural use which, at that time, took the concrete form of housing the lapidary museum. From the reconstruction of the cella and the steps, carried out between 1884 and 1901, there resulted an overhanging roof that sheltered continuous openings in the north and south walls beneath the eaves. These openings, together with a central lantern, provided the interior—the former cella—with a general zenithal illumination very characteristic of the nineteenth century and highly suited to museum display. The open architectural space that resulted consequently privileged use and departed considerably from the enclosed image of the classical Roman temple.
The works of the mid-twentieth century, undertaken between 1957 and 1959, continued the reconstruction of the Temple. The atrium was roofed over and the roof line unified. The interior architectural space underwent a radical transformation: the lantern was removed, the continuous windows were blocked, and a mezzanine floor was inserted beneath the roof. These alterations eliminated the zenithal lighting, so that the only light entering the cella came from the east, through the entrance doorway. Externally, too, the appearance of the Temple changed substantially with the removal of the overhanging eaves and their replacement by cornices that continued into the pediment of the atrium. The new image, which endured until the present intervention, responded to the desire to complete the building with the atrium and thereby to recover a more authentic model of a Roman temple in keeping with the cultural thinking of the period. Nevertheless, it must be emphasised that the change was effected without abandoning the three objectives previously mentioned—namely, to reconstruct and conserve the Temple while displaying its historic and artistic value, to commemorate the historic origin of the city, and to provide it with a public use—which now extended beyond the strictly museographic function to encompass the hosting of a variety of cultural activities.
Finally, in the present reforms, sixty-six years later, the essential works to the roof have been executed in order to achieve the necessary structural safety, hygienic conditions, and thermal and acoustic insulation for the normal development of the activities that take place within the Temple.
In a building of Roman origin constructed almost two thousand years ago, intervention was required not only in the Roman spirit but also in continuity with the three objectives cited above that had guided the two previous interventions to its roof, for those objectives remain fully valid. Furthermore, in accordance with the Master Plan, contemporary techniques and procedures in monument restoration—chiefly those enumerated in the Venice Charter—had to be employed, while respecting, insofar as possible, the architectural elements deriving from the stages described above, in recognition of the fact that they form an important part of the monument’s history.
It must be highlighted, however, that the principal novelty lies in the architectural space now achieved through the dismantling of the mezzanine ceiling, which for the first time permits us to see and experience the enclosure of the interior space in its completeness—a fundamental characteristic of Roman architecture. This is doubtless what will most strike visitors who knew the temple before this latest intervention, yet we believe it should be regarded as a further step beyond the work of 1959: a step taken in accordance with present-day criteria and cultural moment, which has sought the faithful updating of the three objectives that the city established at the end of the nineteenth century.
It is in this spirit that the Patronat d’Estudis Osonencs has shouldered its responsibility as promoter of the work we now present and offer to the city.
Miquel Surinyach Pla
Member of the Executive Committee for the restoration of the roof of the Roman temple of Vic.
La toiture du Temple romain telle que nous l’avions connue jusqu’à présent était tombée en obsolescence, du fait de pathologies constructives graves affectant la structure porteuse et de l’épuisement des matériaux, ce qui rendait indispensable une réhabilitation en profondeur. Dès 2015, le Plan directeur du Temple prévoyait déjà son remplacement afin de garantir la sécurité et la salubrité de l’édifice, tout en identifiant les éléments qui exigeaient une conservation stricte ainsi que les critères principaux à respecter du fait de son statut de Monument culturel d’intérêt national. Récemment, les travaux de restauration ont été menés sous l’égide du Patronat d’Estudis Osonencs, avec le parrainage et la collaboration de la Mairie de Vic et du Département de la Culture de la Generalitat de Catalunya ; ils se sont achevés au cours du mois d’octobre 2025.
De l’extérieur, la nouvelle toiture au profil romain est déjà manifeste ; mais dès que l’on pénètre dans la cella, un espace architectural apparaît qui diffère sensiblement de celui que nous avions connu jusqu’en novembre 2024, date du commencement des travaux. À cet égard, il convient toutefois de rappeler que l’espace qui nous était familier avait lui-même déjà remplacé d’autres configurations antérieures, du fait des réformes successives que le Temple, en tant qu’édifice vivant, avait intégrées au fil du temps en réponse aux besoins changeants et aux évolutions de la vision du monde et de la gestion du patrimoine. Ainsi, en effectuant un saut d’environ 1 800 ans (de la construction du Temple originel à la fin du Ier siècle ou au début du IIe siècle de notre ère jusqu’en 1882, année où son existence fut attestée, enveloppé dans la structure du Palais des Montcada), nous pouvons identifier avec certitude quatre moments historiques où le temple a présenté une image complète avec sa toiture.
Du Temple romain originel, nous ne pouvons nous faire une idée qu’à partir des fragments de tuiles romaines mis au jour lors des fouilles archéologiques et des déductions tirées de la comparaison avec d’autres temples romains de la même époque. En revanche, les trois dernières phases architecturales sont documentées et l’on constate qu’elles sont reliées par les mêmes objectifs à travers le temps.
Ainsi, dans le dernier quart du XIXe siècle, Vic décida de reconstruire le Temple dans un acte d’affirmation civique en pleine Renaixença catalane, à un moment où l’implantation industrielle sur les rives du Ter entraînait de profonds et souvent troublants changements sociaux, économiques et démographiques dans la région. Le Temple devait être reconstruit selon trois objectifs : conférer au monument une valeur commémorative délibérée, en tant qu’il représentait une origine noble et primordiale de la ville ; conserver et mettre en évidence ses valeurs historico-artistiques ; enfin, lui attribuer une fonction culturelle qui se concrétisa alors par l’accueil du musée lapidaire. De la reconstruction de la cella et des emmarchements, réalisée entre 1884 et 1901, résulta une toiture débordante qui protégeait des ouvertures continues sous les avant-toits des murs nord et sud. Ces ouvertures, combinées à une lanterne centrale, procuraient à l’espace intérieur — l’ancienne cella — un éclairage zénithal général très caractéristique du XIXe siècle et particulièrement adapté à l’usage muséal. L’espace architectural ouvert qui en découlait privilégiait donc la fonctionnalité et s’éloignait considérablement de l’image fermée du temple romain classique.
Les travaux du milieu du XXe siècle, réalisés entre 1957 et 1959, poursuivirent la reconstruction du Temple. L’atrium fut couvert et la toiture unifiée. L’espace architectural intérieur connut une transformation radicale : la lanterne fut supprimée, les fenêtres continues furent bouchées et un plancher mezzanine fut installé sous la toiture. Ces modifications supprimèrent l’éclairage zénithal, si bien que seule la lumière venant de l’est par la porte d’accès pénétrait dans la cella. Extérieurement également, l’aspect du Temple changea substantiellement avec la suppression des avant-toits débordants et la construction de corniches qui se prolongeaient dans le fronton de l’atrium. Cette nouvelle image, qui a perduré jusqu’à nos jours, répondait à la volonté de compléter l’édifice par l’atrium et de retrouver ainsi un modèle de temple romain plus authentique, conforme à la pensée culturelle de l’époque. Il faut néanmoins souligner que ce changement fut opéré sans renoncer aux trois objectifs précédemment énoncés : reconstruire et conserver le Temple en mettant en valeur sa qualité historico-artistique, commémorer l’origine historique de la ville et lui conférer une vocation publique qui ne se limiterait plus à la seule fonction muséographique mais s’ouvrirait à l’accueil de diverses activités culturelles.
Enfin, dans les travaux actuels, soixante-six ans plus tard, les interventions indispensables ont été réalisées sur la toiture afin d’assurer la sécurité structurelle, la salubrité et les isolations thermique et acoustique nécessaires au bon déroulement des activités qui se tiennent dans le Temple.
Dans un édifice d’origine romaine construit il y a près de deux mille ans, il ne s’agissait pas seulement d’intervenir dans l’esprit romain, mais aussi de donner continuité aux trois objectifs précédemment cités qui avaient guidé les deux interventions antérieures sur la toiture, car ces objectifs demeurent pleinement valables. Par ailleurs, conformément au Plan directeur, il convenait d’employer les techniques et les procédures contemporaines de restauration monumentale — principalement celles énoncées dans la Charte de Venise — tout en respectant, dans la mesure du possible, les éléments architecturaux issus des phases précédentes, en reconnaissance du fait qu’ils constituent une part importante de l’histoire du monument.
Il faut toutefois souligner la nouveauté que représente l’espace architectural actuel obtenu par le démontage du plafond de la mezzanine, qui nous permet pour la première fois de voir et de ressentir la fermeture complète de l’espace intérieur — caractéristique fondamentale de l’architecture romaine. C’est sans doute ce qui surprendra le plus les visiteurs qui connaissaient le temple avant cette dernière intervention, mais nous estimons qu’il faut y voir un pas supplémentaire au-delà de l’œuvre de 1959 : un pas accompli selon les critères et le moment culturel présents, qui a cherché la mise à jour fidèle des trois objectifs que la ville avait fixés à la fin du XIXe siècle.
C’est dans cet esprit que le Patronat d’Estudis Osonencs a assumé sa responsabilité en tant que maître d’ouvrage de l’œuvre que nous présentons et offrons aujourd’hui à la ville.
Miquel Surinyach Pla
Membre du Comité exécutif pour la restauration de la toiture du temple romain de Vic.
Pare Xifré s/n 08500 Vic
Apartat de Correus 43
©Patronat d'Estudis Osonencs - Tots els drets reservats
